EL RETORN DE TAHAR BEN JELLOUN, SOBRE AFERRAR-SE AL QUE HOM ÉS

 

A ulls d’un immigrant, el país d’acollida no és més que un escenari a vegades hostil al qual no cal apegar-se de cap manera perquè l’única finalitat és la de passar-hi un temps, fer diners i tornar a casa amb les butxaques plenes i la satisfacció de sentir-se un triomfador. Ara, però el temps va passant, els gossos no es lliguen amb llonganisses i quan naixen els xiquets eixe lloc transitori acaba esdevenint permanent perquè els fills no se senten més lligats al lloc originari dels pares que al seu lloc d’acollida, llavors el difícil equilibri entre dos mons es decanta a poc a poc pel segon, irremissiblement i a l’immigrant sols li queda la nostàlgia i el desig de tornar, d’aferrar-se a la mateixa cultura per a no dissoldre’s com el contingut d’un terròs de sucre en un got d’aigua.

Mohamed Limmigri és eixe immigrant, originari del Marroc i que ha passat gairebé tota la seua vida en França fins que un dia es jubila i s’adona que ja no té res a fer en el país gal i que els seus fills han volat ben lluny del niu. En un intent de fer-los tornar diposita totes les esperances en una casa que es farà al seu poble natal i on viuran tots, els fills, els gendres i les nores. A través d’este somni va teixint-se les impressions que té l’immigrant, les desavinences culturals amb Europa i amb els fills que sent cada dia un poc menys seus i cada dia un poc més de França.

És una història tendra i emotiva, a voltes costa de tragar perquè no deixa de ser un home creient i d’una altra generació amb tics masclistes i xenòfobs, especialment es veu en el tracte que ofereix a les seues filles, una de les quals s’ha casat amb un cristià, i per això li pareix molt greu, encara que un fill està amb una cristiana i això ja no és problemàtic per eixa mentalitat patriarcal, però alhora es comprén molt bé, que no es comparteix, perquè és com un animalet alliberat en un bosc estrany que no té res més que aferrar-se a la seua cultura originària per a sobreviure i eixir-ne il·lés. La prosa és molt àgil i fàcil de llegir i ens aporta una visió que rarament apareix reflectida i que s’aparta de la idealització de l’immigrant que a voltes es retrata com el bon salvatge de Rousseau. Cal recordar, però que els drets de les persones no van lligats a la moralitat.

Tahar ben Jelloun és un escriptor i poeta marroquí nascut a Tànger el 1947 encara que des dels anys setanta que viu a França. Està llicenciat en filosofia i en psiquiatria, disciplines que traspuen en la seua novel·la en la manera de retratar els personatges i la seua trajectòria vital també ha deixat empremta en la novel·la. Ha escrit una gran quantitat d’obres que abracen no sols la narrativa, també els camps científics i etnològics, sent un defensor de la integració i en contra del racisme que pateixen els immigrants a Europa.