SOPAR A CA SIMÓ DEL VERONÉS, EL PRETEXT PER A MOSTRAR-SE EXUBERANT

Este llenç que va pintar Paolo Caliari, més conegut com el Veronés l'any 1570 conta un episodi de l'Evangeli de Sant Lluc (7:36-50) segons el qual Simó el Fariseu, famós per la seua estricta observança de la llei jueva va convidar Jesucrist a sopar a sa casa, no res, quatre amics. Llavors s'hi va presentar una dona de mala fama que amb les seues llàgrimes va llavar els peus de Crist davant de la indignació de Simó, que no entenia per què una dona com aquella mereixia més atencions per part d’algú que tots proclamaven déu, llavors Jesús va contar la paràbola del prestador i els dos deutors, sobre el perdó i com les persones que aparentment menys ho mereixen, són les que han de rebre més amor, un episodi que vol criticar aquells que se senten moralment superiors a la resta, com feia Simó.

Com sol passar en les pintures del Veronés en este sopar no hi cap més gent. En un escenari molt influït per l'arquitectura de Palladio, de moda en aquell temps, es fa de notar que el protagonista de l'escena es troba desplaçat al marge esquerre juntament amb la dona pecadora, identificada a vegades amb Maria Magdalena i Simó que s'ho mira indignat. Darrere d'ells hi ha Judes, que gira la cara i porta la bossa amb les trenta monedes de plata que ha rebut per trair el seu mestre. També hi ha els dotze apòstols, l'amfitrió, els criats, els veïns, els cosins del poble i tres que passaven per allà com si fora la cabina dels germans Marx.

A la Inquisició no li va agradar este quadre, no perquè foren contraris als germans Marx, sinó per la manca de decor que hi ha en la representació coincidint a més en un moment de sensibilitat religiosa després del Concili de Trento i la Contrareforma. Vejam, en el centre trobem un gos barallant-se amb un gat per les sobres del menjar, mentre que el protagonista apareix en un lateral. La taula ben parada amb tot de menjars exòtics, vaixella d'argent i copes de vidre de Murano i estovalles brodades no s'adeia amb la idea de pobresa que calia transmetre, encara que qualsevol cardenal i el papa mateix tindrien una taula de característiques similars. Com que el Veronés sabia que la provocació és lo que ven, tres anys després va pintar un sant sopar encara més indecorós que li va permetre visitar el tribunal de la Inquisició per dins.

El llenç es va pintar per al convent de Sant Sebastià de Venècia, pensat per a ser penjat, d'ací que el punt de vista siga baix, di sotto in su, amb una pinzellada grossa molt característica de l'escola veneciana. Quan Napoleó va conquerir la ciutat, se'l va emportar de record a París, però després hagué de tornar-lo. Se’l voldria penjar damunt de la taula del menjador per a beneir els seus àpats, com passa a moltes cases típiques. El ben cert que és a partir del Renaixement el moment en què es va popularitzar el tema del sant sopar i derivats per a decorar refectoris de convents i menjadors de palaus perquè solien ser un pretext per a mostrar la riquesa de la taula del seu posseïdor.

 

Este llenç es pot veure a la Pinacoteca de Brera de Milà.