DE CONILLS I NAZIS, JOJO RABBIT I L'ART DE RIURE D'UN MATEIX

La veritat és que s'ha escrit i s'han fet moltes pel·lícules sobre el nazisme, de manera que és difícil innovar. Hem vist els orígens del règim des de dins i des de fora, des de molts angles, però sempre amb un to greu i dramàtic que busca no faltar el respecte a les víctimes. Per tant, la proposta de Taika Waititi en Jojo Rabbit (2019) destaca per les seues dosis d'humor negre que no resta serietat al seu contingut. En esta cinta se'ns conta l'infern des dels ulls d'un xiquet i Hitler que és un personatge omnipresent, no és més que el producte fantasiós d'una ment infantil i fanàtica. Jojo Betzler és un xiquet de les Joventuts Hitlerianes que sols vol que caçar jueus i quan arriba a casa sols troba Inge, la germana morta, un pare perdut en algun front de guerra i una mare (Scarlett Johansson) que ha de fer de mare ideal alhora que oculta un secret com a membre de la resistència antifeixista. 

Un capità retirat i castigat a formar la nova fornada de nazis troba interessant que els xiquets practiquen amb armes de veritat i en eixes Jojo acaba greument ferit i obligat a passar molt de temps en casa. D'ací li vindrà el seu malnom perquè el capità pretén que mate un pobre conill per a demostrar la seua virilitat. La convalescència el conduirà a descobrir per casualitat el secret de sa mare: en una de les parets s'amaga Elsa, una jove jueva amb un estrany paregut a la germana morta. Al principi la paranoia en la qual s'ha criat Jojo el du a imaginar-se el pitjor de l'hoste, però a mesura que va passar el temps, la curiositat venç la superstició i el protagonista aprén que els jueus no tenen ni rabo ni banyes ni es pengen del sostre per a dormir. La raó s'imposa al fanatisme. Massa perillós en una societat que necessita que la població visca com un xai.  La mare no vol que el fill s'assabente de la seua doble vida, el fill no vol que la mare sàpiga que coneix part dels seus secrets, els nazis no volen que el poble conega que estan perdent la guerra i en un món que solseix tots tenen alguna cosa a amagar, cadascú té els seus propis fantasmes i les aparences enganyen.

A vegades pareix que ni el director ni els guionistes es prenen seriosament la pel·lícula, començant per la banda sonora tan anticlimàtica que du fins als anys quaranta les cançons dels Beatles i de David Bowie. Però al mateix temps trobe que això li aporta frescor a la història. Després, es produeixen situacions molt surrealistes que t'obliguen a riure en situacions que són tenses o tristes, per exemple, quan el cap de la Gestapo arriba a la casa del xiquet a fer una inspecció i comença una ronda de salutacions hitlerianes entre tots els presents que pareix formar part d'un sketch tret dels Monty Pitton. Per a alguns crítics això banalitza el nazisme; tanmateix, al contrari la banalització prové més del tractament que donen hui els mitjans de comunicació als fets del passat pretenen que tots els bàndols foren igual de roïns per ser extremats, els que assassinaven i els que no es deixaven assassinar. 

Encara que també hi ha lloc per al sentimentalisme, especialment algunes escenes que obliguen el protagonista a créixer davant de l’adversitat, mentre eixe amic imaginari també comença a desaparéixer, com en un Bildungsroman, Jojo Rabbit deixa a la força de ser un xiquet i esdevé adult. No diré res sobre el final que puga ser un espoli, però m'ha paregut coherent amb el tractament general. El final no és gens feliç malgrat la derrota del nazisme, quan el règim cau i apareixen els llibertadors encara queden moltes coses per a curar.