LA DONA MALALTA EN PÉREZ GALDÓS I LA LOCA DE LA CASA

 

Esta novel·la va ser escrita pel canari Benito Pérez Galdós (1843-1920) l’any 1893, en el període de maduresa de l’escriptor, en un context de relativa calma política corresponent a la regència de Maria Cristina d'Habsburg. L'autor s'havia consagrat gràcies a obres com Marianela (1878) i Fortunata y Jacinta (1887) i els Episodios Nacionales (1872-1879) en els quals cultivà la novel·la històrica. La loca de la casa per la seua temàtica s'alinea més amb les dues primeres obres, és a dir del realisme pel seu tema social i quotidià, esta, però, es diferencia pel seu caràcter de novel·la dialogada, a mig camí entre la narrativa convencional i el teatre amb un caràcter experimental de la qual fou pioner.

L'argument ens transporta fins als afores de la Barcelona industrial, l’edat daurada de la burgesia catalana i l'art modernista. El senyor Montcada, patriarca d’una família adinerada, sols compta amb dues filles després de la tràgica mort de l'hereu, una de les filles Victoria vol fugir del món terrenal i fer-se monja, mentre que l'altra està promesa amb el fill d'una família aristòcrata de baix rang. La fortuna dels Montcada també està minvant i això posa en perill el seu estatut social, llavors apareix en les seues vides un indià anomenat José María Cruz, encara que tots el coneixen com a Pepet, que és fill dels criats dels Montcada. Després d'haver fet una gran fortuna en Cuba torna amb l'objectiu d'humiliar els Montcada i venjar el seu orgull ferit. Li ofereix al patriarca associar-se en els seus negocis a canvi de la mà de la seua filla Gabriela, que així hauria de trencar el seu compromís. Tanmateix, Victòria, la novícia decideix sacrificar-se pels seus i es proposa com a futura muller de Cruz. Els principis morals i maneres refinades d'ella contrasten amb el tracte rude de l'antic criat i així comença la clàssica història de l'estranya parella condemnada a entendre's que podem veure en moltes obres romàntiques i còmiques.

Cruz representa la nova burgesia agraciada pel capitalisme que representa uns valors i una manera de contemplar el món completament diferent als de l'aristocràcia tradicional, habitadora d'un món caduc i en extinció. Ambdós estan condemnades a entendre's per a sobreviure a la realitat i cooperar en simbiosi, aportant uns els diners i els altres els títols i la solera per a donar origen així a una elit transformada. Al mateix temps, enfront de l'omnipotència dels diners que representa Cruz i el patriarca Montcada, se subratllen altres valors com la família i el sacrifici personal en la figura de Victòria, contra el materialisme apareix una nova espiritualitat. Estes idees les podríem trobar en altres escriptors realistes com Dickens o Balzac. 

En ser una novel·la breu, la trama és molt ràpida, gairebé frenètica, en conseqüència, els personatges a penes tenen un desenvolupament psicològic, són prou plans, per a no dir que molts d’ells estan per a fer bulto, amb una representació molt maniquea. Això i l’argument em recorden poderosament a les típiques telenovel·les llatinoamericanes del segle XX i investigant, pareix que Pérez Galdós seria un precursor del gènere, ja que algunes de les seues obres  esmentades s’han adaptat a la televisió en eixe format. És clar que cal pensar que en la segona meitat del segle XIX el fulletó coneix una gran popularitat, novel·les que es comercialitzaven a capítols, com les nostres séries, amb temes que buscaven atraure el gran públic nascut de les polítiques alfabetitzadores, a poc a poc l'acte de llegir ja no és elitista.

Finalment, m’agradaria comentar la mala fortuna del títol perquè la protagonista no està boja, de fet en tot moment mostra que sap ben bé què fa, no és un personatge passiu que espera ser rescatada, actua i defén els seus principis, pot ser d'ací l'adjectiu de boja amb el qual es titllava les dones que anaven més enllà del que esperava d'elles la societat i se n'eixien del seu rol, boges, histèriques, malaltes dels nervis... i això la connecta amb grans heroïnes del realisme com la Regenta, Anna Karènina, Madame Bovary o Jane Eyre que patien de la mateixa malaltia.