EL CLUB DANT, SEVEN PERÒ SENSE BRAD PITT NI INTERÉS

Rendició del general Lee per Thomas Nast

Dues coses em van atraure d'este llibre de Matthew Pearl, en primer lloc, l'argument: un assassí en série que s'inspira en els castigs de l’Infern referits per Dant en la seua  Divina Comèdia, i, en segon lloc, el context històric, eixos Estats Units de la primera meitat del segle XIX que acabaven d'eixir d'una guerra civil i que sols eren una amenaça per a ells mateixos, bé per a ells i per a Mèxic, clar. Els Estats Units dels pioners, de les cases de fusta i una atmosfera irvingniana, de boirines i arbres sense fulles, fusta humida i genets sense cap, la llar sempre encesa com en una pintura de Friedrich, diria que la paraula és romàntic. Si Lincoln caçador de vampirs em va funcionar, per què esta no?

Després de llegir els primers capítols començà  a fer-se’m menys atractiu fins a arribar al final que em deixa amb un regust amarg i avorrit. Els motius són diversos, però el més fluix és la trama perquè darrere d’eixa premissa, els assassinats, hi ha pàgines i pàgines sobre un grup d’intel·lectuals que vol traduir Dant a l’anglés i com ha d’enfrontar-se al rebuig d’un sector de la societat més conservador que vol mantindre la cultura lliure d’interferències estrangeres, especialment si són d’una cultura catòlica com la italiana. Pensem que són anys de creixement de la immigració irlandesa i italiana en un país en el qual exceptuant la població afroamericana, que per al cas no comptava, gairebé tots eren germànics. El retrat d’este moment cultural, quan els Estats Units viuen tancats a l'exterior i encara no els ha pegat per colonitzar el món és de les poques coses rescatables. Però eixa part ocupa massa espai i està inserida en mals moments. Potser hauria funcionat tot el debat millor al principi, malgrat que s'haguera sacrificat un principi potent. 

Un altre motiu pel qual m’ha resultat pesat és que els personatges són poc carismàtics, hi ha cinc o sis que formen el Club Dant que m’imagine com els típics senyors blancs burgesos vestits amb barret del segle XIX que em pareixen intercanviables els uns amb altres, a més hi ha un total de tres personatges femenins i el més interessant, tot i que realment té poc desenvolupament és un inspector de policia que és mulat i que ha de patir el rebuig dels seus iguals. La grisor dels personatges encara és més escandalosa quan van matant-los un a un i no saps ben bé qui era, de manera que la seua desaparició resulta poc dramàtica. I per acabar, la resolució, l’assassí apareix solament en l’últim terç de la novel·la i em pareix trampós i no he acabat d’entendre les seues motivacions, o millor dit la relació entre la crueltat dels assassinats i per què ho fa no em resulta versemblant. 

En definitiva, m’ha decebut encara que una altra cosa bona que destacaria de l’obra és que m’han fet ganes de tornar-me a llegir la Divina Comèdia i trobe que per a novel·les basades en l'univers de Dant, continue quedant-me amb el Cató de Matilde Asensi.