BOCCIONI I COM CAPTAR EL MOVIMENT

 

La càmera fotogràfica furtà als pintors el monopoli del retrat de la realitat, des d'aleshores que no cal ser un expert pintor per a recrear-la en un paper, sols cal un aparell de bona qualitat i un poc d’habilitat. Bé, això podia haver suposat la mort de la pintura; tanmateix, d'ençà que els pintors han anat explorant múltiples possibilitats per a trobar noves certeses, captar allò que la càmera no podria com el subconscient, el món interior, l’abstracció. O com el cas que ens ocupa, el moviment. Hom pot pensar que per a això està la càmera de vídeo, però no és el mateix, ja que plasmar el moviment significa veure també com eixe cos es desplaça en l’espai perquè nosaltres sols veiem el resultat final.

Capturar el moviment fou una de les grans obsessions dels futuristes, un grup d’artistes italians que acabada la Primera Guerra Mundial sentien una gran inquietud per l’endemà. Consideraven que la seua pàtria mereixia alguna cosa de millor, un renàixer en tota regla i això sols podia significar matar el passat i abraçar el futur, per això exalten la tecnologia i tot el que està relacionat com els cotxes, els avions. El temps es mou cada volta a una velocitat major. Encara que molts dels seus postulats acabaren obrint pas al feixisme per eixa voluntat de destruir i de renàixer de les cendres.

Umberto Boccioni, nascut a Reggio di Calàbria el 1882 i mort a Verona el 1916, és una de les figures més destacades d’este moviment d’avantguarda artística. Una de les seues obres més aclamades s’anomena Formes úniques de continuïtat en l’espai o simplement, l’Home que camina i representa justament això, un individu en l’acte de caminar, però no sols això, també observem el desplaçament de la matèria en l’espai que ací Boccioni trià representar com una prolongació de la figura, una victòria contra el temps. L’artista supera eixe entrebanc, el moviment és tan ràpid que el nostre ull no el percep, sols quan ja s’ha produït i es fa servir del mecanisme del cinema, un defecte que hem de fixar les imatges durant uns instants a la nostra retina.  No obstant això, funciona així mateix com una metàfora del temps perquè coneixem el passat i som incapaços de contemplar el present perquè tot el present que albirem és ja un passat recent. Ara bé, nosaltres també som eixe home que camina, que a mesura que avança va deixant parts d’ell mateix arrere com a testimoni mut del nostre pas, de les nostres passes.

L’home que camina no té rostre perquè no és ningú, alhora que és tothom o qualsevol, la humanitat sencera que s’hi pot veure reflectida. Malgrat que els futuristes volien destruir el passat, en mirar esta peça no podem deixar de pensar en la Victòria de Samotràcia, eixa figura alada que s’alça altiva sobretot i contra tots. Boccioni, com molts altres artistes no partia d’un camp erm, era deutor del passat, de la tradició, d’eixe camí que han fet tantes altres persones abans i per molt que volguera prescindir-ne, les empremtes deixen solcs profunds que difícilment es poden esborrar i com feia el feixisme que s'emmirallava en Roma, la voluntat d'oblidar no és més que una mostra d'un sentiment d'inferioritat.

Boccioni va fer esta escultura exempta originalment en guix, malauradament no es conserva, a diferència d'algunes còpies en bronze que se'n feren a mitjan segle XX i que es poden veure  una a la Tate Modern de Londres dues d’elles al MoMa i al Museu Metropolità d’Art de Nova York i una altra al Museu del Novecento de Milà.