LA BELLA DORMENT DE TXAIKOVSKI, LA SON DELS JUSTOS

La Bella dorment (Спящая Красавица)és un ballet en tres actes amb música del compositor rus Piotr Txaikovski (1840-1893) i que es va estrenar per primera volta al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 1890. El llibret és d’Ivan Vsevolozhsky (1835-1909) en col·laboració amb el director del ballet imperial Màrius Petipa (1818-1910) que també s’encarregà de la coreografia. És un conte mil·lenari que ja trobem en civilitzacions antigues de l’Índia i d’Egipte, però per a esta versió Txaikovski es va basar en el conte del francés Charles Perrault (1628-1703) La Bella dorment del bosc (La belle au bois dormant), la que més fortuna ha fet en Occident juntament amb la  Bella dorment (Dornröschen) dels alemanys germans Grimm (1785-1863/1786-1859).

La història se situa en la França de Lluís XIV quan la princesa Aurora, la filla del rei Floristan XIV és condemnada per una bruixa de nom Carabosse en càstig per no haver sigut convidada al seu bateig, relat que remet a les bodes de Tetis i Peleu i la irada que acabà amb la deessa Eris sembrant la zitzània entre altres deesses en venjança per no haver sigut convidada. Llavors una de les deu fades que sí que havien sigut convidades a l’esdeveniment, la Fada de les liles, tracta de suavitzar el malefici fent que la princesa solament caiga en un somni profund. Herència de la tragèdia clàssica, la maledicció acaba per complir-se i cent anys després el món ha oblidat la cort maleïda, aleshores un jove príncep que havia eixit a caçar al bosc, acaba per casualitat en el palau. Allà s’enamora de la princesa adormida, la besa i es trenca així el conjur. En l’acte final se celebren les noces de la parella reial i apareixen altres personatges de contes com el Gat amb Botes o la Ventafocs.

S’hi tracta un tema tan universal com el de la lluita entre el bé i el mal amb el triomf final de l’amor, tot i que en les versions originals del conte predominava la inevitabilitat del destí, molt més en consonància amb la mentalitat de l’antiguitat. Potser s’aprecia bé un canvi de valors respecte d’Occident on els avanços de la ciència han anat fent perdre temps al destí i cobra més importància una interpretació maniquea de la realitat, tot i que jo hi llig sovint l'enfrontament entre les forces del costum, dels poders tradicionals contra aquells que tracten de subvertir-lo en un context d'inestabilitat social i política.

En l’ambientació es recreen els espais del segle XVII amb la sumptuositat de la cort Versallesca i una altra del segle XVIII més neoclàssica. Este escenari permeté al compositor treballar amb música barroca, tot i que alguns dels balls representats com la masurca, la polonesa o el vals foren més típics del segle XIX, és a dir contemporanis al músic i a la societat per a la qual anava dirigit. Al mateix temps la música també s’empra per a identificar els personatges, la bruixa Carabusse i la fada de les liles tenen la seua pròpia banda sonora que les relaciona alhora amb els seus principis morals, una manera de guiar l’espectador cap a una destinació volguda, un recurs que sempre ha utilitzat el cinema per a condicionar la nostra percepció.

Quan la companyia de Walt Disney va fer la seua versió animada prengué molts elements d’este ballet, especialment la música, un fet que no és excepcional car al principi l’empresari tenia la idea de fer pel·lícules de dibuixos tot fent servir peces de música clàssica i això es materialitzà en títols com Fantasia, de manera que només era una continuïtat del projecte original. La part trista és que l’empresa ha intentat diverses voltes estendre els drets d’autor als elements manllevats, cosa que d’aconseguir-se representaria un furt descarat.