LA FUGA DE PRETÒRIA: FUGIR DE LA PRESÓ PER A ESCAPAR D'UN RÈGIM OPRESSIU

L’apartheid fou un sistema de segregació racial que estigué vigent a la República Sud-africana fins als anys 90, fins a la victòria del Congrés Nacional de Nelson Mandela, un d’eixos llargs conflictes del segle XX que hui pareixen oblidats. Era un sistema molt paregut al dels Estats Units amb l'excepció que ací el patia la gran majoria de la població. En la lluita contra l’apartheid també participaren els blancs, a pesar que el sistema els beneficiava i alguns d’ells acabaren en la presó, com fou el cas de Tim Jenkins, Stephen Lee i Denis Goldberg que aconseguiren fugir-ne l’any 1979. Esta és la història que ens proposa Francis Annan, un director britànic d’arrels sud-africanes.

Daniel Radcliffe i Daniel Webber interpreten dos d'estos activistes condemnats a presó per les seues accions terroristes que incloïen fets tan lesius com repartir pasquins denunciant el règim i reivindicant-ne la fi. Llavors són enviats a la presó de Pretòria, al nord de la República i que es reservava per als presoners polítics. Des del seu ingrés preparen la manera de fugir-se’n i a través dels seus ulls som testimonis de la brutalitat i arbitrarietat dels policies que naturalment, són encara pitjors amb els negres, de fet un dels presoners és condemnat a mort de manera sumària. Este sistema va sobreviure gràcies a la passivitat de bona part de la població i de moltes nacions del planeta. 

La pel·lícula es basa en el llibre homònim del 1987 que narra en les peripècies de Tim Jenkin en Pretòria, la seua fuga i el periple a través de Moçambic i Zimbàbue per a poder arribar fins a Anglaterra, on ell i els seus companys pròfugs residiran i participaran de la lluita fins als anys 1991 i 1992 quan reberen un indult amb el canvi de règim. Llavors tornaren per a formar part del Congrés Nacional Africà, el partit socialdemòcrata sud-africà presidit per Oliver Tambo i Nelson Mandela.

No és un llargmetratge carcerari a l’ús amb violència entre presoners, drogues i corrupció, pot ser per ser un centre penitenciari per a presoners polítics. Se centra més en el drama de preparar a la fugida, com ideen un sistema complex per a furtar les claus i fer-ne còpies, en un moment en el qual encara no existien els sofisticats sistemes de seguretat que tenim hui. Però sobretot per a mi un dels missatges que més es destaquen és el valor de la solidaritat de classe per a poder enfrontar-se a un sistema, en el qual hi ha presoners que no volen escapar d’allà, però tampoc hi posen traves o fan denúncies per a millorar un poc la seua existència miserable. Uns deu anys abans Lluís Llach cantava allò de si estirem tots ella caurà. També ens posa contra l’espill del nostre sistema jurídic que continua emprant el terrorisme com una manera de neutralitzar qualsevol crítica al sistema.

En l’actualitat Tim Jenkin que ja té gairebé huitanta anys continua fent activisme en defensa per la igualtat racial en un estat que malgrat haver eliminat les barreres legals, encara es veu dividit pels prejudicis socials i l’herència del passat colonial. L’obra de Tim Jenkin fou una de tantes que ajudaren a posar el focus sobre el que passava allà baix.