ELS ARISTOGATS, ELS RICS TAMBÉ PLOREN, PERÒ NO ENS IMPORTA

Els Aristogats (1970) no té un argument molt trencador: xica de classe alta s’enamora de xic de classe baixa i este a través d’una acció heroica es guanya el seu ascens social. Ja Disney havia assajat eixa fórmula uns anys abans amb la Dama i el Vagabund, però inclòs a l’edat mitjana trobaríem molts exemples de cavallers que rescaten la dama i per això es fan mereixedors del favor reial i acaben sent ducs, comtes o fins i tot emparentat amb la família reial. Tanmateix, esta recepta tan antiga guanya encant en col·locar-la en el París de la belle époque, abans que la Primera Guerra Mundial fera despertar els europeus del seu somni, una edat daurada que les generacions traumatitzades per la guerra van idealitzar.

Una cantant retirada d’òpera, Madame Adelaida (amb la veu d’Eva Gabor en l’original, que uns anys després posarà veu a la ratolina Bianca) viu en companyia de la seua gata Duquessa i els seus fills Berlioz, Toulouse i Marie, que reben els seus noms del compositor Hector Berlioz, l'artista Toulouse-Lautrec i la reina Marie Antoinette respectivament. Se'n fa càrrec de tots el fidel majordom Edgar, però la madame desagraïda com ella soles pretén deixar la seua herència als seus gats i ja en morir estos al seu majordom. Llavors Edgar decideix avançar el seu pla de pensions i trama un pla per a desfer-se dels gats i que de retruc, la seua senyora muira del disgust. Així, els gats acaben sent abandonats al bell mig de la campanya francesa. El majordom pretén encara assassinar-los, però l'aparició oportuna de dos gossos Napoleó i Lafayette, este un militar contemporani del cors, evita la desgràcia.

En mig del camp la mare i els seus fills podrien descobrir com és el món en realitat sense el seu oripell; tanmateix, la cinta dura 90 minuts i encara cal clavar unes quantes actuacions musicals així que  ràpidament són descoberts per un gat ravaler de nom Thomas O’Malley que s’encarrega de dur-los de tornada a casa. Pel camí es trobaran amb una banda de gats de carrer que fan música de jazz, malgrat que el jazz encara tardaria unes dècades a eixir de les cabanes dels afroamericans i arribar a Europa. Finalment, derroten Edgar i viuen tots feliços.  Com en moltes obres de temes similars es contraposa l’alegria de ser pobre contra la fredor de la vida dels rics. Típic ensenyament burgés d’aquell que no ha patit mai fam ni tingut dificultats per a arribar a final de mes, com estos influencers que se’n van a l’Àfrica o al Vietnam i et diuen que la gent d’allà és molt feliç vivint en la seua misèria.

En la versió en espanyol, que fins als anys 90 tenien un doblatge únic fet a Mèxic, si no m’enganye, el personatge de Napoleó destaca pel seu parlar andalús. Pensava que era alguna adaptació del llenguatge original que voldria destacar el seu origen rústic enfront de la resta que té un accent neutre. No obstant, investigant resulta que l'actor de doblatge, de nom Florencio Castelló va nàixer a Sevilla (1905-1986) i hagué de fugir-ne quan les tropes franquistes es feren amb la ciutat. Com molts exiliats, es va instal·lar a Mèxic on va fer carrera en el món del cinema, tant doblant personatges d’animació com actuant i va mantindre sempre el seu accent com un tret distintiu, fins i tot en el món del doblatge que intenta llimar qualsevol característica geogràfica (també posa veu a un dels corbs de Dumbo i a un dels voltors del Llibre de la Selva).

Del Disney d’esta època, el dels anys 60 m’agrada sobre tot el disseny brut dels dibuixos, com si no estigueren del tot acabats. D'esta època són 101 Dàlmates, el Llibre de la Selva, Robin Hood o Merlí l’encantador, justament un moment crític per a la companyia després de la mort de Walt Disney i la fi de la seua tirania. És un període també marcat per una menor ambició condicionada per les dificultats econòmiques en un context de competència amb la televisió i projectes molt ambiciosos com el de la Bella Dorment (1959) de manera que es reciclen moltes escenes i personatges d’una pel·lícula a una altra. Pot ser per això, són llargmetratges que no són molt recordats, però els seus personatges són molt entrayables.