INDIANA JONES I LA PENÚLTIMA CROADA

Les pel·lícules d’acció nord-americanes són un bon termòmetre per a conéixer les inquietuds del despatx d’afers exteriors de la Casa Blanca, podem saber quin estat és candidat a rebre la democràcia depenent dels antagonistes de torn. Estic segur que si hui es rodara de nou esta pel·lícula, els roïns serien russos o xinesos i Harrison Ford no li pegaria a un nazi, li lleparia el cul.

Així, en la tercera part de les aventures d’Indiana Jones, i suposadament l’última, l’arqueòleg que va provocar un increment d’estudiants d’història a les facultats, s’ha d’enfrontar a uns nazis que volen fer-se amb la font de l’eterna joventut per a poder aconseguir allò d’un Reich que no havia de morir mai. Però pel camí ha de trobar la ubicació de son pare, que ha desaparegut mentre investigava el Sant Grial que va utilitzar Jesucrist en el Sant Sopar i que és la clau del misteri. Spielberg no sabia que està en València realment. Això porta a Indiana primer a Venècia i després a Berlin on arriba a conéixer Hitler tot seguint les empremtes dels croats i finalment a la República d’Hatay, territori que es troba Alexandreta i que existí un any d’ençà que proclamà la seua independència del protectorat francés de Síria fins que s’integrà en Turquia mitjançant un referèndum. 

Menció especial a la doctora d'art austríaca que enganya Indiana i son pare perquè en realitat treballa per als nazis i que pretén utilitzar-los per a trobar el grial, és l’arquetip de la femme fatale, l’Eva mil·lenària, que ens diu subtilment que les dones que pensen són roïnes.

A banda d'este missatge masclista, el tema principal que hi ha darrere és l’obsessió febril que té la humanitat amb aconseguir la immortalitat, bé física, bé espiritual, una qüestió que unida a les relíquies santes entronca molt bé amb la tradició del cantar de gesta i els romanços medievals. Diuen que originalment el tema estava més relacionat amb la novel·la xinesa del Viatge a l’Oest i el déu, mico Sun Wokung, però que a la fi es decantaren per Jesucrist i Terra Santa i això que encara faltava més d’una quinzena d’anys perquè apareguera Dan Brown amb el seu Codi Da Vinci per a encetar la dèria pels secrets de Jesucrist i l’Església, però les relíquies han sigut objecte de molta veneració des de l’antiguitat i un negoci molt redó vinculat a la seua veneració. Esta sí que és una història que ha aconseguit la immortalitat. Però per què volem ser immortals? És la por atàvica que tenim a la mort? I també a què els immortals siguen els altres, els roïns?

La pel·lícula contrasta pel seu to humorístic amb l'entrega anterior i tancava així la trilogia de l’arqueòleg, tot i que recentment se n’han fet dos més. M'agrada que el valencià tinga dues paraules diferents com últim i darrer perquè encara que en el seu dia era l'última, l'obsessió capitalista per explotar qualsevol producte fins a destruir-lo la va convertir en la darrera fins aquell moment.

Està també la cultura afectada per la idea de la immortalitat? Es resignen les obres a morir i en conseqüència, a deixar de generar rendiments econòmics?