LA VENUS D'AMORGOS I PER QUÈ GIRA TOT AL VOLTANT DEL SEXE

Dins de la iconografia, l’historiador alemany Fritz Saxl (1890-1948) defensava que les imatges poden ser tan poderoses que es repeteixen al llarg del temps, es transmeten de generació en generació, tot canviant el seu significat i adaptant-se a noves realitats. L’historiador polonés Jan Bialostocki (1921-1988) hi afegia el concepte de tema d’enquadrament segons el qual la força de la tradició és més rotunda a l’hora de fer que les imatges es repetisquen. Estos dos conceptes els podem trobar en la Venus ciclàdica del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. 

El nom de “venus” és un concepte prou desafortunat, però que ha gaudit de molta repercussió des que es va emprar per a denominar les figuretes femenines del paleolític que els primers arqueòlegs interpretaren amb un sentit sexual i feren una translació del seu significat a partir de la deessa grecoromana de l'amor, la bellesa i la sexualitat. D'ençà del segle XIX ha acabat englobant figures femenines de significat que encara ens resulta incert que podrien ser representacions de dones humanes o de la Mare Terra o algun altre tipus de deessa.

Va ser trobada a l’illa d’Amorgos, mesura un metre i mig d’alçada, esculpida amb marbre de l'illa de Paros, molt característic per la seua blancor i d'un gran fi que li atorga una textura gairebé translúcida. Veiem una dona sense rostre i trets anatòmics molt esquemàtics. Les identifiquem amb dones bàsicament pels seus pits, perquè no tenen altres trets que puguen relacionar-se amb un gènere concret, pot ser també la línia del pubis i les anques més pronunciades. Presenta una postura hieràtica, amb els braços plegats, sense molt de detall anatòmic a banda dels ja comentats i els genolls, el nas i els peus. El volum és cilíndric, recorda al d’un tòtem.

Pertany a la civilització ciclàdica, cultura que es desenvolupà al voltant d’este conjunt d’illes gregues de la mar Egea cap al tercer mil·lenni a.C tot abraçant des del neolític final fins a l’edat del bronze antic. La principal font de sustent era l’agricultura de cereals i la ramaderia caprina així com els recursos que podien obtindre de la mar. S’assentaven en poblacions petites fortificades, fet que ens revela l’existència de tensions territorials o l'existència d'una amenaça forana. Soterraven els seus morts acompanyats d’un ric aixovar de materials ceràmics i metàl·lics. La presència de dipòsits en zones rocoses pareix indicar uns ritus religiosos que giraven al voltant de  divinitats ctòniques, i especialment una deessa de la naturalesa. La fertilitat era una de les principals preocupacions de les primeres societats, car garantia la reproducció del grup i la seua supervivència, d’ací que és comprensible eixe grau de divinització. Trobe que fou el poeta britànic Robert Graves que va dir que el descobriment del paper dels hòmens en la reproducció va acabar amb les religions matriarcals.

Planteja altres interrogants com la filiació ètnica dels habitants de l'illa d'Amorgos que podrien haver arribat des d'orient, atesa la relació que s'estableix amb l'escultura anatòlica. És un tipus que ha anat repetint-se al llarg del temps i de les civilitzacions, des de les figures femenines prehistòriques a les deesses, Afrodita, Isis o la Mare de Déu, una mare nodridora encarnada en la terra. Tot i que en l’actualitat i des de perspectives més modernes s’han afegit altres lectures de tipus matriarcal o ecologista que no se sap ben bé si encarnen realitats o desitjos. 

El descobriment d'este art va jugar un paper clau en la formació de les avantguardes artístiques del segle XX perquè capgirà molts dels pressupostos que s'havien consolidat en els segles precedents. Les escultures de l'artista britànic Henry Moore (1896-1986) recorden molt els volums d'esta estatueta.