L'ARMADURA DE LA LLUM, L'AMOR EN TEMPS DEL VAPOR

Diuen que Ken Follett (1949) ja fa temps que no escriu les seues obres, sinó que li les escriuen, i que per això ara a la vellea li ha pegat per traure seqüeles i seqüeles de la seua novel·la insígnia, els Pilars de la terra. En conseqüència, la qualitat ha anat en una proporció inversa als seus ingressos, nihil novum sub sole en un sistema econòmic que ho explota tot fins a exhaurir-ho. Curiosament, esta novel·la gira al voltant d'això, de la cobdícia capitalista i la desigual distribució de la riquesa. 

L’armadura de la llum és la cinquena de la série originada amb els Pilars i està ambientada a cavall del segle XVIII i XIX, aproximant-se ja a un període històric que l’autor més ha treballat, ja que a part dels Pilars té molts best-sellers de thrillers d’espies i guerres mundials. L’anterior de la série, Una columna de foc situada al París de les Guerres de religió, em va desagradar, però esta he de dir que m’ha resultat més entretinguda de llegir. Ací trobem els inicis de la industrialització, el capitalisme salvatge, la lluita obrera, les guerres napoleòniques, la Il·lustració... un poti-poti que a voltes costa de creure que als personatges de Kingsbridge els puga passar de tot, però eixa és la gràcia de la ficció.

Les fàbriques han arribat a aquella població nascuda al voltant d'una abadia fundada per un monjo que pocs ja recorden i de la seua catedral, que ha passat a un segon pla. Ara l'escenari principal és la fàbrica. 

La recepta de Ken Follett és sempre la mateixa: personatges molt plans, maniqueus, bons, molt bons, virtuosos, estúpids i roïns, malvats i manipuladors que se les saben totes, girs del destí i colps de fortuna, amors impossibles.... És una telenovel·la, però en llibre amb tocs de Bildungsroman, és a dir, que el protagonista o protagonistes, perquè és molt coral, van creixent al llarg de les 800 pàgines i aprenent de les desgràcies de la vida, i eixa és l'explicació, perquè és addictiva de llegir, la certesa que, malgrat tot, el bé triomfarà sobre el mal.

Algunes crítiques destaquen negativament la presència de l'agenda 2030, jo sospite que per a un sector de la població agenda 2030 és qualsevol cosa que incòmode. Quines coses són agenda 2030? Solidaritat de classe, sense la qual no tindríem hui moltes millores socials, ecologisme, certament no hi ha cap crítica a la utilització de combustibles fòssils en una època històrica en què les màquines funcionaven a vapor, però imagine que és el desig de vore fantasmes; feminisme, perquè algunes dones són intel·ligents, encara que totes les dones seguisquen els rols de classe i gènere que la societat els imposava; agenda queer: hi ha un total de 4 personatges homosexuals, dues dones i dos hòmens, i això es veu que escandalitza perquè és un invent modern. En fi, que agenda 2030 és com woke, una paraula que els nostàlgics han aprés i utilitzen per a tot. 

Pel que fa a esta presència de l'homosexualitat, justament m’ha agradat el tractament, ja que temia que les trames d’estos personatges girarien al voltant de la seua lluita contra la societat i que acabarien sent màrtirs de la seua causa, però, al contrari, més aïna són històries que tracten temes més mundans, inclòs tractant les seues relacions amb els mateixos problemes que poden tindre les parelles heteronormatives. Respecte a les anteriors entregues, trobe que hi ha més maduresa en el desenvolupament dels personatges, sense abandonar eixe maniqueisme que he comentat, per exemple, hi ha un personatge que lluita pels drets dels obrers i alhora maltracta la dona, ja que tampoc és un ésser de llum, i en aquella societat tristament era un fet habitual que la nostra societat no tolera llegir i  menys en personatges bons, i per això no apareix, es deshumanitza i fa que siga més difícil de detectar en l'actualitat.