A FOC LENT O L'ACTE DE DELECTAR ELS SENTITS

Vivim en l’era de la immediatesa i del menjar ràpid, i per això hem descobert les bondats de detindre’s i gaudir de la bellesa que ens envolta. En la vida les coses bones es couen lentament, amb temps i dedicació, però cal vigilar que de tanta preparació no acaben per passar-se'n i ja no quede temps de fruir-les. Eixa és la idea que hi ha darrere de la pel·lícula A foc lent, que no, no és una cançó de Rossana, és una traducció peculiar del francés La passion de Dodin Bouffant (2023) dirigida pel cineasta vietnamita Anh Hung Tran.

Estem en un estiu de finals del segle XIX en algun lloc de la campanya francesa, la llum s’escola poderosa per les finestres i el cant dels pardals evoca la calfor del sol i la frescor de l’herba a l'hora que serveixen de banda sonora per a la cuina del gastrònom i gourmand Dodin Bouffant. El temps avança lent entre cassoles i fogons. Juntament amb la seua cuinera Eugénie, es dediquen a preparar plats suculents que meravellen els seus convidats. Ambdós ja ronden la cinquantena i tants anys de companyonia i complicitat han dut a una passió que pot ser tarda massa en eixir a la llum. Ja sabem, però ens és igual, que l’amor redescobert per esta parella no tindrà un final feliç perquè han esperat massa i quan per fi es decideixen a fer el pas i casar-se, l'estiu se n'ha anat, la tardor arriba i després l’hivern i bé que el matrimoni no deixa de ser un formalisme legal perquè ells fa anys que viuen com a marit i muller.

Amb quatre escenaris, sense banda sonora i un argument simple, la pel·lícula val perquè és un goig per als sentits amb les escenes de cuina, delectar-se en primers plans de com es preparen els diferents plats a mà, sense robots ni complicar-se amb esferificacions, la cuina com un fet simple i quotidià, una cuina de temps això sí, quan el sistema econòmic no havia absorbit la totalitat del dia per a donar a canvi una cuina prefabricada. Les cases del futur no tindran cuina, diu un empresari infame, la cuina centre de la vida domèstica, enorme, amb el foc com a principal protagonista ha anat reculant en favor dels espais exteriors. La cuina vol hores, ara necessitem que siga immediata perquè no ens lleve temps per a produir. 

Ara tampoc ha d’enganyar-nos la nostàlgia, la cuina era el patrimoni de les dones, tancades i reduïdes als seus fogons, fins que ha esdevingut un art i llavors ja se n'han pogut emancipar perquè siga controlada pels hòmens, estrelles divinitzades del tartar i les reduccions. L’alliberament femení va comportar necessàriament penjar el davantal i apartar-se de les olles i foguers i l’aterratge de tota una série d’electrodomèstics que alhora que estimular el consum, fragmentaven el treball en petites tasques.