DINERS, DINERS, DINERS!

"Treballe cada nit i cada dia per a pagar les factures i mai aconseguisc fer surar un cèntim". Esta frase podria condensar a què es redueix la vida adulta en la mitjana edat, es podria sentir en qualsevol lloc de treball, en una obra, un supermercat o una perruqueria; tanmateix, són les primeres estrofes de la cançó Money, money, money del grup suec Abba que la va publicar la tardor de 1976. 

La cançó continua amb la cantant explicant-nos que té un pla per a ser rica, perquè els rics viuen bé, tot el dia de festa i sense preocupacions. El seu pla mestre consisteix a pescar un marit ric i ser una muller complement. Per a incrementar les possibilitats de fer un bon casament, decideix anar als casinos de las Vegas o de Mònaco i que l’atzar li concedisca una fortuna. La qual cosa és ben trista, però tampoc s'allunya molt de tindre apartaments o invertir en bossa, tot són ingressos passius i sempre depenen d'un factor extern. En definitiva, ens presenta un ésser humà passiu que esclafat pel sistema sols confia en un miracle per a eixir de la seua situació de precarietat econòmica. 

Les lletres de la música disco no estan pensades per a fer reflexionar, sinó per a ballar i passar el temps, per a anestesiar-nos d’esta realitat, oferir-nos un escapament transitori. Amb tot, ofereix moltes lectures perquè la tardor de 1973 els països de l’OPEP imposaren un boicot a l’exportació de petroli cap a països que donaven suport a Israel. Això va afectar moltes economies industrialitzades que havien basat el creixement en l’existència d’energia fòssil barata. L’increment del preu del petroli evidencià les mancances i debilitats del sistema capitalista i dugueren a una crisi econòmica que si bé no fou tan crua com la del 1929 sí que deixà sentir un impacte major amb l’arribada de les teories neoliberals dels Chicago boys, l’onada conservadora dels huitanta i un increment de la violència urbana. Per tant, s’entén l’obsessió de la pobra xica per fer-se rica. Els mitjans de comunicació funcionaven, i funcionen com un mostrador de la vida dels rics a unes masses pobres que tenien totes en casa un aparell de televisió.  Tal volta també hi influïa la pel·lícula musical Cabaret estrenada en 1972, ambientada al Berlín dels anys trenta i que mostrava la cruesa de l’economia alemanya perquè l’estètica del grup en els escenaris era la mateixa del musical amb el famós número de Money Money.

Els anys setanta també van conéixer la tercera onada del feminisme nascuda al caliu del Maig del 68, no obstant ací no veiem ni rastre d’eixa dona alliberada de la qual parlava Simone de Beauvoir, sols una que confia a ser mantinguda per un home ric, com les trad wives actuals. Encara que això podria ser un missatge irònic, o no, ser simplement el que diu, ser rica com a objectiu vital.