EL PALAU DELS SOMNIS DE KADARE. EL SOMNI CONVERTIT EN MALSON.

Els somnis són l’espai més íntim que podem tindre, on s’allotgen les nostres il·lusions, els nostres deliris, les nostres pors i les nostres perversions, un espai on ens sentim segurs perquè com ningú no hi té accés, ningú no ens pot jutjar. Ja els psicoanalistes com Freud van intentar donar una explicació a què somiaven com una traducció de les nostres ànsies més secretes, del nostre subconscient, arreplegant una vella obsessió que ve d’antic, quantes històries no comencen amb algú tenint un somni que es llig en clau profètica?

Ara, i si també hi tingueren accés les forces repressives de l’estat i poguérem ser jutjats per allò que somiem? Este és el plantejament que fa l’escriptor albanés Ismail Kadare (1936-2024) en el Palau dels somnis (Nëpunësi i Pallati it të Endrrave) escrit el 1981. Encara que se situa a l’imperi otomà a principis del segle XIX, l'acció transcorre en un imperi nebulós difícil de contextualitzar i no per falta de descripcions espacials, més que res perquè Kadare buscava que férem una lectura actual, especialment els seus compatriotes de manera que en esta faula oriental es poguera llegir una crítica a la política autoritària d’Hoxha i que al mateix temps estiguera fora de perill de la censura. La seua ploma ens fa pensar que travessem els carrers d'Istanbul quan en realitat anem per Tirana. 

Al palau dels somnis o Tabir Sarai arriben tots els somnis que cada nit tenen els súbdits del soldà i llavors un exèrcit de funcionaris els llig, interpreta i classifica segons el seu grau d’importància. D’esta manera l’Estat pot garantir la descoberta de conspiracions en la seua contra i mantindre una aparent sensació de seguretat en els seus dominis. Mark-Alem el protagonista, és membre de l’aristocràtica família dels Köprülü una nissaga albanesa que viu ben posicionada entre els ressorts del sistema. Mark-Alem aconsegueix un lloc de treball en el ministeri dels somnis gràcies als seus contactes i anirà descobrint la seua estructura laberíntica com una teranyina on s’enganxen els insectes i també a poc a poc anirà escalant posicions dins de l’organigrama sense ser conscient que el seu ascens va acompanyat de la caiguda de la seua família perquè sense voler-ho, es troba al mig d’una guerra no declarada entre el soldà i la seua família encapçalada pel seu oncle el Visir. 

A banda de denunciar la persecució ideològica, malparla de la ineptitud burocràtica que ha esdevingut una rèmora per al desenvolupament del país. EKadare sempre va ser molt crític amb la seua societat, en Abril trencat per exemple denuncià el sistema de venjances entre famílies que imperava especialment entre els llinatges d’albanesos cristians i que segons ell debilitaven les arrels de la societat i explicaven eixe arraconament secular de la seua nació. Ja des de la Il·lustració va començar a proliferar una literatura de regions exòtiques que servien per a traure a la llum les mancances del país i sortejar la denúncia, Kadare continua la tradició de Jonathan Swift, José Cadalso o inclòs més arrere en el temps, de Thomas More.