MARE MEUA, DE COM ENGELS VA FUGIR D'UNA ILLA GREGA

 Els paisatges existeixen tres voltes, s'idealitzen des del coneixement, es banalitzen des de la vivència i s'evoquen des de la nostàlgia. En el primer cas, les illes gregues ens pareixen una sort de paradís en la terra, protegides per les lògiques del capitalisme on la principal preocupació que puga tindre qualsevol és la d'estirar el braç i servir-se de la naturalesa. Quantes joves, especialment dels països nòrdics on sempre fa mal temps, no desitgen casar-se en una illa paradisíaca de la Mediterrània? I la culpa la té el musical de Mamma mia, una icona pop del segle XXI.

L’argument és ben conegut i simple, una jove criada amb sa mare fadrina en una illa grega, ignora la identitat del seu pare biològic, però per algun motiu considera que el dia del seu matrimoni ha d'estar-hi. Després d'haver llegit el diari de sa mare i amb tres possibles candidats, els convida a la festa amb l’esperança de reconéixer-lo només tindre’l davant com si la sang cridara la sang. Cada un dels pares té una personalitat ben diferent i a la fi la filla decideix suspendre la boda i anar-se’n amb el seu promés a recórrer el món sense esbrinar qui és el seu progenitor perquè no li importa, ja que la que l’ha criada és sa mare. Que per a este viatge no calia tant d'equipatge, he de dir.

Hi ha diversos missatges interessants a dins, a pesar de tot, un molt important: que la família és fer-se i no la sang, advoca per una mena d’anarquia relacional o abolició de la família patriarcal com la definiria Engels malgrat els impulsos de tornar al corral. De fet, tots sabem que el pare real és l’home amb el qual es casa sa mare, no s’explicita però s’intueix. Perquè a la fi la societat heteropatriarcal és més pesada.

També hi ha esta idea de l’amor de tota la vida que supera totes les barreres, una concepció prou tòxica de què és l’amor des d’un punt de vista capitalista i exclusivista, vist com una inversió de futur que fracassa si acaba abans. Moltes històries acaben amb el matrimoni, amb la sanció social, encara que no deixa de ser un episodi més d'una relació.

L’altre missatge és que les bodes són un teatre que no tenen res a vore amb l’acte del matrimoni en si, malgrat que per culpa de la pel·lícula es disparà el nombre de britàniques que somiaven a casar-se en una illa grega, l’efecte porta blava, eixa obsessió per racons icònics. La visió que es té de Grècia és la mateixa que esperonà fa dos-cents anys a poetes i a arqueòlegs a arrapar-se entre les penyes gregues a la recerca d’una Grècia que sols existeix a la imaginació. De fet l'illa on transcorre l'acció no existeix i el seu nom Kalokairi (és a dir, "estiu) segueix la idea del no-lloc. Però Kalokairi també podria ser la Corfú de Durrell, un lloc on curiosament, tampoc es veuen molts indígenes. 

Ara bé, tot això gira al voltant de la música d’Abba, que no deixa de ser un pretext perquè la història funcionaria igual sense les seues cançons. A més, la música d'Abba té quelcom d’intergeneracional i de poc ofensiu que trobe que això és el que agrada. El grup suec se situa dins de l'estil disco que va nàixer com una mena d’escapisme a la difícil i complicada realitat dels anys setanta. Lletres simples, ballables, curtes, amb una estrofa que es queda en el cap i et sorprens un dia repetint sense saber ben bé com. La música tapa el fet que els personatges manquen de profunditat psicològica, són plans i la narració avança a bots, perquè clar entre tant de ball pareix que no queda espai per a res més.