SANTA MARIA PRESSO SAN SATIRO, DE COM ENGANYAR L'ULL

No gaire lluny de la plaça de la catedral de Milà, al costat de via Torino i no obstant això, protegida de les mirades de turistes curiosos, hi ha l'església de Santa Maria Presso San Satiro, obra d'un dels genis del Renaixement, Bramante. Donato d'Angelo Bramante (1444-1514) es va formar com a arquitecte a la cort d'Urbino i després treballà  un temps a Milà abans de traslladar-se a Roma. En Milà treballava en la cort dels Sforza i no sols construint edificis, com a enginyer s’encarregà d’obres hidràuliques, fortificacions, màquines diverses i a banda de tot això, també arquitectures efímeres, un gènere del qual a penes se’n conserven d’obres, per això l'epítet d'efímer i que consisteix en la confecció d'espectacles i escenografies per a events diferents com coronacions, visites reials, matrimonis, batejos etcètera. Treballava, per tant, en el món de la il·lusió, i això ens ajuda a comprendre les característiques de la seua obra. També fou pintor i mostrà interés per la creació de perspectiva. A la Pinacoteca de Brera es pot veure un Crist en la columna seu.

El 1482 va rebre l’encàrrec de treballar en el cor d’esta església. No disposava de gaire espai per a treballar així que s’esforçà a traure’l d’on no hi havia mitjançant la pintura il·lusionista, això que anant el temps es coneixerà com un trompe l'oeil, engany de l'ull. D'esta manera va pintar un gran arc cassetonat d’estil romà en una volta de manera que en entrar per la porta, hom té la sensació de trobar-se un espai molt més profund del que realment és, pareix que efectivament és l'absis de l'edifici. La trampa es descobreix quan s’avança per una de les naus laterals i es comprova llavors l’engany. 

El nucli del temple data del segle IX, un edifici romànic del qual es conserva una petita capella de planta centralitzada a l’estil carolingi; tanmateix, al s. XV Galeano Sforza primer i Ludovico Moro després van voler convertir Milà en un focus cultural que atraguera artistes de tota classe i emprengueren la construcció i reforma de molts edificis segons les pautes de l’estil romà que estava de moda. Mai com en el Renaixement, i pot ser amb el Barroc, es va prendre consciència de les possibilitats de l’art per a manifestar el poder.

La façana també fou encarregada a Bramante, el projecte del qual en teoria es conserva al Museu del Louvre, però finalment la construí Giovanni Antonio Amedeo (1477-1522), que sols va poder concloure la part del sòcol, la resta va quedar inacabat fins al segle XIX, llavors l’arquitecte Giuseppe Vandoni va fer un projecte de caràcter neorenaixentista que respectava els plans que s’hi havien fet, per exemple els dos alerons que connecten el cos superior i central de la façana i que són ben característics del renaixement italià. L'estil neorenaixentista buscava entroncar amb la glòria italiana en un període de construcció nacional per a una Itàlia unida.

La importància de l’església es troba sobretot en el joc de perspectives que va aplicar Bramante que sintetitza molt bé l’esperit de l’època, el desig de dominar la realitat mitjançant les lleis de la perspectiva i de l’òptica i que estaria vigent fins al segle XIX, moment en el qual els artistes començaran a explorar nous camins.