IMPERI ESVAÏT, L'AMOR EN TEMPS DE BRÉZHNEV

 “El món solseix i nosaltres ens enamorem” esta mítica frase de Casablanca i s’adiu molt bé a les circumstàncies que viu Sergei un estudiant universitari als anys setanta en l’URSS. L’amor lliure també va travessar el teló d’acer i el protagonista viu la seua adolescència en una família que pateix l’absència paterna, un arqueòleg que es va deixar la seua dona. La mare també arqueòloga amaga un secret, que al final es descobrirà, i insisteix molt perquè el seu primogènit es comprometa a fer-se càrrec algun dia del seu germà menut i del seu avi, un altre reputat arqueòleg. Alié a tot el drama que es cou en casa, Sergei coneix una nova companya de classe, Lyuda. Per a poder comprar-li regals, vinils de música de grups com els Rolling Stones en el mercat negre, l'estudiant es dedica a expurgar la biblioteca familiar. Però malgrat els gestos romàntics, el jove pareix seguir el camí patern i no tarda a enganyar la seua nóvia amb una altra companya, se separen i llavors el seu millor amic, Stepan aprofita l’avinentesa per a obrir-se camí fins al cor de Lyuda. Mentrestant la vida familiar ha fet un gir de 180 graus i l’avi li recomana visitar algun dia la ciutat dels Vents on ell va excavar de jove i acaba amb el protagonista perdut en mig d'una gran planura de l'Àsia central. D'aquella vasta i rica ciutat hui sols en queden runes polsoses.

Existeixen dues versions de la pel·lícula no sé ben bé per què, esta versió del 2012 anomenada Amor en l'URSS i que es va vendre en Occident i una versió anterior, del 2007 i amb el nom Imperi esvaït que afegeix una escena final després d'esta escena estepària, es fa un salt de trenta anys i Sergei i Stepan es retroben i parlen de com han canviat les seues vides tots eixos anys.

Desconec el motiu de tallar el final de la pel·lícula, però això canvia totalment el sentit de la cinta. Sense el final, la pel·lícula és un romanç a l’ús, una història d’amor en la tradició bildungsroman en el qual el jove va creixent en la vida i a causa de les adversitats, en canvi, amb el final del futur és una història nostàlgica, una visió del passat ensucrada pels records de la joventut, d’una Unió Soviètica que va desaparéixer i no va comportar la millora de les persones russes com els havien promés, ja que va créixer la desigualtat social i han acabat en un estat autoritari i militarista. L'astracanada de Yeltsin va cobrir amb un llençol setanta anys d'història que ara es reescriuen per a fer-lo quadrar amb el relat de les oligarquies occidentals.

Què queda de totes les promeses fetes durant la joventut i que mai es van complir? Què roman una volta desapareix la força que ens condueix a creure’ns capaços de tot i que amb el temps ens fa conformar amb les poques coses que hem aconseguit? La nostàlgia és una gasolina perillosa que alimenta la infelicitat.