L'ACTE DE CAPTAR LA BENEVOLENÇA DEL VEÍ

 

El món pareix ser cada dia més hostil, encara que no ho és més que ahir, des de fa mil·lennis la competència primària ens domina malgrat els nostres esforços per fingir-nos civilitzats. Ja ho va dir Thomas Hobbes, que l'home és un llop per a l'home, un ésser agressiu i destructiu, per això la millor manera d’evitar ser la víctima propiciatòria és tractar de transitar pel món de puntetes, passar desapercebut per a no acabar en la diana, com en aquell joc que jugaven a escola que es deia cementeri i després hospital per això de la correcció política, en el qual l’equip rival t’escometia a balonades que calia esquivar per a no perdre la partida. El truc del joc era estar en moviment constant a fi que el rival no poguera encertar-te amb l'esfera de cuir.

La modèstia és el millor remei contra la violència, desarma l'animadversió dels veïns, mostrar-se útil i simpàtic com a escuts de protecció. Això és el que explica la cançó del grup Manel Captatio Benevolentiae en l’àlbum de 2008 els Millors professors europeus, que lloa aquells que gaudeixen de les petites coses, que tracten de ser el millor del barri, que fan les coses que cal quan cal, que no tenen por, són els pares modèlics, els fills ideals, els marits perfectes, éssers de llum en concòrdia i harmonia amb el planeta, tot perquè quan ens arribe el moment, deixar darrere de nosaltres un bon record, un bon epitafi, que ningú ens oblide o si ens recorda que no ho faça malament.

Ara bé, tot això implica una forta càrrega emocional i pressió que es paga en l'acte d'anul·lar qui volem ser realment i que per molt que ho intentem, a la fi l'atzar és un element que regeix el funcionament del món. No sempre fem les coses que volem sinó les que podem, les que ens permeten fer. Hem de jugar amb les cartes que ens han donat sense intentar fer res més, ja que altrament, podem acabar molt frustrats i també es corre el risc de deixar una empremta grisa que no se’ns recorde ni per a bé ni per a mal. Juli Cèsar deia que el més important és que se'n parle, més que siga malament.

En este sentit els mateixos Manel entrarien dins d’este grup, innocus, que fugen de les polèmiques i alhora no s’impliquen en res. És la constant recerca de validació en la vida quotidiana, la idea que sols som en tant que som útils, sí, potser això ens permeta sobreviure, malgrat que el preu a pagar siga la infelicitat. 

Pel que fa al títol de la cançó, la captatio benevolentiae és un recurs retòric que ja descrivia Ciceró fa més de dos mil anys i que tracta d’aconseguir la simpatia de l’interlocutor amb l’objectiu de desarmar-lo i derrotar-lo i que és una estratègia que s'empra molt en la política i en les vendes, especialment els venedors de fum que pretenen enganyar el potencial client, fent creure que som com ell, que comprenen les nostres inquietuds, que es mostren com a humans i, per tant, imperfectes perquè els humans no tolerem la supèrbia, recordem que és un dels set capitals i que els grecs la definien com la hybris, l’odi dels déus a aquell que actua amb arrogància. Qui diria que una guitarra, un ukulele i una flaüta donaven per a tant.