ORFEU TOCANT LA LIRA

 

Un home assegut sobre una pedra toca la lira amb melangia. Du un barret frigi, fet que ens indica el seu origen oriental. La seua música ha atret un grapat d'animals que es disposen al seu voltant en forma de fris: un caragol, un cérvol, un lleó, una quimera, una àguila, un mussol, una tortuga, un ratolí. Potser, cadascun té el seu propi significat o simplement representen la fauna en general: ocells, animals marins, mamífers, animals fantàstics. En un primer moment pensem en una imatge bucòlica, de comunió amb la naturalesa. Però la iconografia: el barret, la lira, els animals ens parlen del mite d'Orfeu, el fill músic de la musa Cal·líope que gaudia de l'habilitat per a calmar les bèsties, habilitat que va atraure l'atenció de la dríada Eurídice i que pel seu amor va patir tant. Una lectura encara més profunda, derivada del context, ens indica que este jove músic és Jesucrist en la seua atribució com a senyor de les bèsties i de la naturalesa. És a dir que ens trobem amb una ressignificació doble de la mitologia grega, per una banda, del mite d'Orfeu i per l'altra del títol de potnia theron, senyora de les bèsties que era propi d'algunes divinitats femenines. Per què el cristianisme allò que no va poder destruir, ho va assimilar.

La identificació de Jesucrist amb Orfeu és recurrent, pensem per exemple en un fresc de les catacumbes de Sant Marcel·lí a Roma. 

Per què s'identifica amb Jesucrist? La relació no és gratuïta, sabem que després de la mort d'Eurídice, Orfeu va davallar a l'avern per a tractar de rescatar-la i això es vincula als tres dies que Jesucrist passà en l'infern abans de ressuscitar. També la mort d'Orfeu va ser dolorosa, assassinat per les mènades furioses que el decapitaren perquè no els feia cas, però el seu cap tallat va continuar versant poemes, és a dir que després del martiri encara visqué d'alguna manera. De nou, la resurrecció. A més Orfeu era el protagonista d'alguns cultes mistèrics i gnòstics, religions fosques, pel que fa al coneixement que en tenim, molt populars al baix imperi romà i que tractaven sobre la mort, la regeneració i la reencarnació en un moment de crisi profunda a escala econòmica i social i en el qual les masses de la població giraven els ulls esperançats cap a mons ultraterrenals.

Esta iconografia es repetirà encara per exemple amb la imatge de Sant Francesc d'Assís o fins i tot amb les princeses de Disney, sempre envoltades d’animals com a senyal de la seua puresa, idea que prové dels romanços medievals. 

Esta peça de marbre es va trobar a l’illa d’Egina, prop de l'Àtica i està datada al segle IV, probablement d’algun taller de l'Àsia Menor i servia com a peu d'una taula, possiblement un altar i es pot contemplar al Museu d’Art bizantí i cristià d’Atenes.