SOLDI DE MAHMOOD PARAFRASEJANT A TOLSTOI

Mahmood o Alessandro Mahmoud és un cantant llombard de mare sarda i pare egipci que es va fer conegut l’any 2019 després de guanyar el festival de Sanremo i haver representat Itàlia en el Festival d’Eurovision d’eixe mateix any amb esta cançó i en quedà segon. La cançó es troba a l’àlbum Gioventù Bruciata, és a dir Joventut cremada del 2019. 

La cançó forma part de l’electropop i hip-hop amb influències de la música nord-africana i àrab. L’electropop  és un gènere musical nascut a finals dels setanta i principis dels huitanta i que barreja la música electrònica amb la música pop, variant del synth pop, que empra sintetitzadors, melodies agradables i lletres generalment poc profundes, sobre amors desgraciats, que per algun motiu sempre venen més que els amors feliços, encara que ací no és el cas. 

En esta cançó així com en part de l’àlbum és ben present el tema de l’abandonament familiar perquè els seus pares se separaren sent ell ben menut i la falta de la figura paterna es manifesta en què la seua herència egípcia no és gaire present, no sap parlar àrab, en canvi, coneix el sard que és la llengua de la família materna. A la tornada es repeteix una frase en àrab ولدي، يا ولدي، حبيبي، تعال هنا que vol dir "fill meu, fill meu estimat, vine ací", una de les poques frases que recorda de la seua infantesa. Al llarg de la lletra representa una figura paterna mentidera i poc confiable més preocupada pels diners que per la felicitat del seu fill o de la seua família.

No és habitual, en la societat de les aparences que algú es despulle d'esta manera davant del públic. Així Mahmood parla obertament d’una relació conflictiva amb son pare, d’un pare que des de ben menut va desaparéixer de la seua vida i que quan ha retornat ha sigut per a demanar diners, segons el que podem extraure de la lletra. No diré que tot és culpa del nostre sistema econòmic que ens condueix a mirar sempre per l’interés propi en una competició salvatge els uns amb els altres, que també, perquè a ser pare també s’ha d’aprendre i no va en els gens ni té res d’instintiu com defensa la psicologia hippy, però en el cas dels hòmens se’ls ensenya a ser poc afectius amb els fills, a no mostrar interés pel que fan, a ser egoistes i disfressar-ho d’un pretés amor. El pare és eixa classe de persona que no saps si millor està fora o dins de la teua vida perquè quan hi apareix sovint porta amb ell una maleta carregada de problemes. Les famílies no són com les de la televisió on solucionen els seus problemes al voltant de la taula, especialment a les famílies mediterrànies on es tendeix més a tirar en cara els defectes. L'historiador Eugen Weber (1925-2007) té una obra d'assaig sobre la construcció de la ciutadania francesa i aborda moltes qüestions de la societat tradicional, incloent-hi la família que ha sigut sempre una unitat econòmica, més que un nucli de relacions familiars apreciades i valorades, eixe canvi ja és fruit d'una societat burgesa més urbanitzada. 

Com deia Tolstoi a Anna Karénina: "totes les famílies felices s'assemblen, cada família infeliç ho és a la seua manera".