UN VIATGE A UN PAÍS TRENCAT DE LA MÀ DE GORAN VOJNOVIĆ

A mig camí entre la novel·la i el relat personal, l’autor el periodista eslové Goran Vojnović s’endinsa en les profunditats de la història més recent de Iugoslàvia per a desentranyar un secret familiar en Jugoslavija, moja dežela  és a dir, Iugoslàvia, la meua terra o també es podria traduir per país o per pàtria. Al llarg d’un periple per Sèrbia, Bòsnia i Croàcia cerca què fou de son pare després de descobrir que no havia mort en la guerra de 1991 com li havia dit sa mare sinó que continua viu en algun indret de les seues despulles. Este viatge no és solament físic, també és temporal perquè haurà de capbussar-se en els seus records personals per a tractar d’encaixar les peces d’este trencaclosques familiar. Recordarà els seus dies com a croat fill de serbi i eslovena, un iugoslau que no troba encaix en una societat tan fragmentada i que es mira amb desconfiança, noves repúbliques que no s’acaben de perdonar i que es culpen de tots els desastres de la guerra. Al mateix temps també es trobarà de front amb una família amb la qual havia trencat els lligams, uns avis que no se’n volen saber res del mestissatge internacional, un germà del qual a penes en sap res, uns oncles amb els quals ja no té contacte i una mare que va elegir el mutisme i la dissociació per a fer front a les conseqüències d’aquell estiu en què els iugoslaus es dessagnaren en una guerra fratricida.

La Guerra de Iugoslàvia va ser un conflicte complex resultat de la desfeta del sistema comunista i de la desaparició de Tito en una regió que sempre ha tingut en comú la diversitat, un mosaic amb la pell d’un lleopard on l’accidentada geografia sempre ha fomentat la diversitat ètnica, religiosa i lingüística, una diversitat que no sempre ha sigut vista com un element enriquidor, al contrari com una font de problemes. En Iugoslàvia la meua terra no hi ha vencedors i, en canvi, hi ha molts perdedors, tota la societat iugoslava, moltes víctimes innocents i alhora massa culpables. Un enfrontament entre croats, serbis i bosnians, uns eslovens que se’ls miren a tots com si en foren aliens, ells són massa europeus per a tot això i uns montenegrins, kosovars i macedonis que en resten al marge, el sud profund. De fet, no hi ha viatge al sud de Belgrad. Esta imatge és contrària a aquella que ha difós Occident i que sempre ha mostrat preferència per una part del relat, el dels croats, segons el qual els serbis són els únics responsables de tot.  

En definitiva, és una bona novel·la periodística per a conéixer millor eixa terra tan fascinant que són les antigues repúbliques iugoslaves, pobres peces d’un escac continental entre els britànics, alemanys i nord-americans per un costat, i els russos per l’altre. Els intents d’escapar d’esta equació que va fer Tito amb la idea del Tercer Món no evitaren totes les massacres. I recordem que a Europa occidental ens hem estalviat estos conflictes perquè les deportacions, els genocidis i les expulsions massives ja han tingut lloc en el passat.