ZOMBIES EN UNA SOCIETAT QUE HA PERDUT L'ENTENIMENT

 

Els artistes poden prendre diferents actituds davant la societat que els ha tocat viure. És clar que per  molt que no ho desitgen, en formen part, ara bé, també poden romandre impassibles parapetats sota una neutralitat que no amaga sinó el desig d'agradar a uns i altres i fer caixa; o poden prendre un partit actiu. D’uns i altres en tenim bons grapats. Pel que fa als segons, en Irlanda durant els anys d’això que anomenem els Troubles en podem comptar molts, com els Cranberries que utilitzaren la seua música per a tractar de canviar el món que els havia tocat viure, un món marcat per la violència entre dues comunitats que vivien enfrontades i separades per un foc que alimentava l'estat britànic, però això no era un enfrontament entre dos germans ni els perdedors són els dos, és una guerra oberta entre dues comunitats, un conflicte en el qual el govern de Londres es decantà per un dels dos mentre oficialment, s’esquinçava les vestidures.

En Zombie (1994) els Cranberries parlen d’una societat que pareix perduda en el seu enteniment, que es guia únicament pels seus impulsos, que ja no raona i que per això es devora a si mateix. Zombie parla de les bombes que llançaven els protestants contra els catòlics i viceversa, d’una llarga guerra civil que va fragmentar Irlanda. Zombie parla d’una ciutat dividida en barris i travessada per tanques altes i rematades per punxes per a evitar que els seus veïns es mataren entre ells, de xiquets amb una infantesa furtada, d’un passat problemàtic i d’un futur incert.

La lletra és Dolores O’Riordan (1971-2018) que també n'era l'intèrpret i era la resposta a l’atemptat de l’IRA, l’exèrcit republicà irlandés en la ciutat britànica de Warrington en 1993 en el qual van morir dos xiquets. Els Troubles, els Problemes, els Inconvenients, que és com anomenen els britànics al conflicte d’Irlanda del Nord amb la seua flema característica, començaren en 1916 amb l’Alçament de Pasqua i el desig d’independència dels irlandesos que acabà amb una Irlanda separada en dos. En el nord, la població catòlica que quedà en l'Ulster anà sent a poc a poc arraconada en matèria de drets civils i polítics fins que als anys seixanta aparegué la violència armada que era també la resposta a la violència impune que exercien els protestants. Este conflicte no es resolgué fins a la dècada dels 90-00, però pel camí deixà una societat fracturada i empobrida amb moltes morts innecessàries. Esta violència urbana que naix als seixanta, prengué com a objectiu qualsevol element de la societat com a manera de pressió als polítics i com a resposta a una violència institucional que no per oficial, era més tolerada.

Hi ha altres cantants que s’han posicionat respecte al conflicte, com els d’U2 amb Sunday Bloody Sunday que parla de la massacre de catòlics en Derry l’any 1972, Give Ireland back to the Irish de Paul McCartney, Belfast Child de Simply Minds, Streets of Sorrow de The Pogues o fins i tot Belfast dels Boney M. L’artista no ha de romandre mai a ulls cecs de la societat que l’envolta, malgrat que això puga implicar guanyar menys diners.