CHA CHA CHA DE KÄÄRIJÄ I LA DESINHIBICIÓ

 L'estiu del 2023 me'n vaig anar una setmana a fer un curs a Finlàndia, i per això vaig estudiar finlandés, llavors aquell any la meua cançó preferida del festival d'Eurovisió va ser Cha cha cha de Käärijä. La victòria li la va furtar Suècia per la qual el jurat sempre ha sentit més simpaties, no sabem per què. Tot i que la cançó va tindre molta tirada fora de Finlàndia i de l’escena bàltica. El fet que la lletra siga en finés li confereix encara més valor, ja que la tendència del festival és al predomini de les cançons en anglés, especialment en els països nòrdics on acostumen a pensar que parlar anglés és una personalitat i és la seua. Justament un festival que hauria de servir de taulell per a la diversitat europea acaben sonant un grapat de llengües i au, sempre oficials això sí, res de llengües en perill. Però no vull parlar del festival ni del seu suport al genocidi que està duent a terme cert país.

Cha cha cha barreja diferents estils com el metal, el dance i el pop. En Finlàndia sempre han tingut molta estima pel rock fosc i el metal, deu ser que les seues condicions climàtiques no afavoreixen l'optimisme i la lletra com sol passar amb el pop té la profunditat d’una bassa d’aigua, ja que parla sobre algú que necessita beure alcohol per a desinhibir-se d’una existència rutinària, per a poder deixar a un costat la vergonya i entregar-se al ball en la pista, davant de tot el món, davant dels seus veïns que el miren i el jutgen pel seu atreviment.

Pot ser sí que hi ha més profunditat del que aparenta donat el greu problema d’alcoholisme que pateixen els països europeus, especialment els nòrdics. Però alhora tampoc hi ha una crítica a esta situació ni se’n parlen de les conseqüències negatives de la ingesta d'alcohol. També caldria parlar de l’alcohol com un factor que justifica la desinhibició, que ens permet alliberar-nos socialment i mostrar qui realment som, o som realment qui som quan bevem alcohol i no una pantomima? I si som una barreja dels dos? Perquè tampoc és clar que el nostre subconscient, aquell que és més lliure sota els efectes de la beguda, siga el nostre jo real i no el magatzem del nostre cervell on guarda tot allò que no sap classificar. Els surrealistes s’obsessionaren amb esta idea, arreplegant les tesis de Freud i de la psicoanàlisi, moltes de les quals han estat qüestionades. 

Fins i tot hi hauria cert rebuig a la fredor de la societat finlandesa, tan individualista en les seues relacions socials, per exemple la petita conversa amb els desconeguts que és el dia a dia de les societats mediterrànies no està ben acceptada, es considera parlar per parlar. Encara que per a ser justos, tenen més consciència comunitària a l'hora de ser curosos amb els béns públics al contrari del Mediterrani on allò que és de tots no és de ningú.