EL GOS ANDALÚS DE BUÑUEL, PER QUÈ NO PARLAR DEL SEXE?

En una de les escenes del cinema més icòniques, apareix un ull en primera pantalla i uns dits bruts que li obrin bé les parpelles per a tot d’una, segar-lo amb una navalla d'afaitar. El 1929 el cineasta aragonés Luis Buñuel (1900-1983) no volia deixar ningú indiferent, clar que comptava amb la col·laboració d'una altra estrella rutilant, el pintor Salvador Dalí que s'encarregà del guió, tot i que parlar de guió pareix un poc agosarat.

Un gos andalús és un curtmetratge i hi tenen cabuda tot un seguit d’imatges oníriques que no cerquen tindre sentit o contar una història, sols representar allò que bull dins del subconscient. És encara l’època del cinema mut durant la qual té molta importància el muntatge que supleix l’absència de sons, tot i que hi ha música, una música que no anava incorporada sinó que es reproduïa en directe al mateix temps de la reproducció en la pantalla. A partir d'eixa escena inicial, pertorbadora, Buñuel pretén descol·locar l’espectador, trencar la seua visió, preparar-lo per a allò que veurà. Cal dir que s'emmarca dins d'eixe moviment artístic anomenat surrealisme, en el qual l’ull va tindre una gran importància en tant que és el principal òrgan a través del qual percebem la realitat i justament, els surrealistes cerquen més enllà de la realitat.

Se succeeixen llavors les escenes que representen elements sense sentit que estableixen un diàleg entre elles i al voltant de tot gira, per descomptat, la qüestió del desig sexual no complit, l’aparició d’una dona que és objecte de desig i a l’hora no arriba a consumar-se cap acte carnal mentre apareixen tot un seguit d’obstacles com ara uns pianos que van lligats a uns burros morts i a uns escolans. La dona que hi apareix, a la que han tallat l'ull és la representant d'una nova dona que va nàixer després de la Primera Guerra Mundial, i que hom ha donat el nom de flapper, andrògina i alliberada.

 La pel·lícula de Buñuel no té una estructura narrativa clàssica, es tracta al contrari, fidel a la lògica del surrealisme, d'una successió d'imatges oníriques que s'encadenen sense explicació i de manera cada vegada més absurda, seguint una mica el patró dels somnis. Malgrat això, molts entesos, experts i amateurs no han deixat d'intentar buscar molts significats, el mateix autor va rebutjar que darrere hi hagués cap intencionalitat més enllà de la de provocar consternació, fet que va aconseguir més tard amb la seua Edat d'or (Âge d’or, 1930). No obstant això, la repetició d'alguns elements van adquirir un sentit i es van convertir en fetitxe. A més, en tant que el surrealisme atacava els pilars de l'ordre burgés com la moral, l'ordre i la religió podem entendre quina és la funció d'alguns. És a dir, sense voler el mateix autor acaba condicionant el missatge de la seua obra en vista que forma part d'una societat, temps i cultura determinada. I aquí resideix la importància del cinema com a document històric.

Tot i que no disposa d'una trama concreta, novament s'imposa la concepció surrealista, i que qualsevol intent de resum pot resultar reduccionista, a grans trets comença amb un fet de gran impacte, la famosa escena de l'ull, a continuació ens trobem amb una jove que mira per la finestra i de sobte veu ferit al carrer un home que ha caigut de la seua bicicleta. Sense pensar-ho, ho porta a la seua habitació per a comprovar que estiga bé i com a resposta aquest s'encapritxa de la dona i intenta forçar-la. Després d'un enfrontament, la pel·lícula acaba amb la parella en una escena bucòlica a la platja i tanca amb la mateixa parella enterrada fins al tors en l'arena i els seus cossos en descomposició devorats per insectes.