EL VIATGE A LA LLUNA DE MÉLIÈS, EL CINEMA EN BOLQUERS

 

Després de conquerir el planeta, de que cada racó deixara de ser un misteri, tocava posar els ulls al cel i anar amunt, així la conquista de la lluna començà a ser un tema recurrent des del segle XIX i més com més factible esdevenia. Viatge a la lluna o le Voyage dans la lune és una pel·lícula muda de 1902 dirigida pel francés Georges Méliès (1868-1931) i que constitueix una de les primeres pel·lícules que es van fer mai. Méliès havia fet alguna incursió com  la Ventafocs i Joana d’Arc amb sis i deu minuts respectivament. 

És una adaptació lliure de dos novel·les de ciencia ficció: Viatge a la lluna de Jules Verne i Els primers homens a la lluna de H.G.Wells i a penes dura catorze minuts, tota una proesa per a l’època si pensem que les primeres filmacions duraven a penes uns segons. Encara més, inaugura el gènere de la ciència ficció en el cinema que ha produït franquícies tan lucratives com La guerra de les galàxies. Però continua pulveritzant rècords, per primera volta també s’empraren efectes especials com la icònica imatge de la nau arribant a la lluna i aterrant e en l’ull del satèl·lit que es mostra disgustat. El cinema ja no sols servia per a gravar imatges quotidianes, també per a narrar històries.

Sobre l'argument, resulta que un grup d’astrònoms decideix viatjar fins a la lluna i es construeixen una nau espacial per a dur a terme l'expedició. Quan hi arriben no necessiten cap ajuda per a respirar i de sobte es topen amb els habitants de la lluna, els selenites que acaben capturant-los i duent-los davant del seu rei. Sí, resulta que en la lluna hi ha un regne i no el veiem perquè es troba a la cara oculta. Després d’un breu enfrontament amb el rei, els científics aconsegueixen fugirn-ne i tornar a la terra, tot duent amb ells un selenita captiu que exhibeixen en una passejada pels carrers. Seixanta  anys de l’arribada oficial, per primera volta els espectadors podien vore l’aterratge.El protagonista el professor Barbenfouillis és el mateix Georges Méliès.

La pel·lícula introdueix algunes novetats importants que esdevindran recurrents en el cinema posterior, com ara la divisió en escenes, mitjançant el recurs dels fosos de negre, alguns efectes espeicals de tramoia i altres elements que han sigut colorejats a mà en el cel·luloide. Cal parlar també de l'aturada de la gravació per a moure els personatges. Amb tot, el cinema de Méliès encara guarda un regust del teatre, amb una càmera immobil i actors que declamen i són molt exagerats per a suplir l’absènsia de so. Això va fer que al principi el cinema fora vist com un divertiment sense gaire trajectòria, en poc més que una funció teatral gravada, no en va en els seus inicis el cinema formava part de l’espectacle dels circs i el mateix Méliès s’havia format com a showman.