LA MALEDICCIÓ DE FRANKENSTEIN, QUAN LA CRIATURA VA VOLER SUPERAR AL CREADOR

El monstre de Frankenstein és un d'eixos personatges universals de la literatura i el cinema i que és relativament jove, des que l'escriptora britànica Mary Shelley l'ideara una nit de 1817 per a explorar els límits del progrés científic. Encara que reduït a personatge de terror, Shelley plantejava idees interessant sobre el progrés i l'ètica, matisos que queden ocults en la carnisseria del cinema de terror. La societat científica nascuda amb la revolució industrial es creu totpoderosa i arriba a voler usurpar les facultats de Déu, un acte de supèrbia que ha de ser castigat, amb la qual cosa els resultats són nefasts i el doctor igual que Prometeu que va furtar el foc diví i creà els humans, acaba sent castigat per la seua supèrbia. Si Déu va crear l’home a la seua imatge i va resultar ser un ésser imperfecte, no és lògic pensar que una criatura creada per l’home havia de ser sempre inferior i mai superior?

Se n'han fet moltes pel·lícules com la britànica de 1957 dirigida per Terence Fisher (1904-1980). En esta versió, l'acció comença pel final, amb el doctor Frankenstein rebent la darrera confessió del rector abans de ser executat pels seus crims. el doctor Frankenstein (Peter Cushing, 1913-1994) que viu en una vall suïssa del segle XIX és un científic obsessionat a crear vida humana, per a això forma un cos a partir de les parts de diferents cadàvers, fins i tot arriba a assassinar el seu mentor per a poder disposar d’un cervell brillant. Malauradament, la criatura no és com esperava Frankenstein, dona com a resultat un monstre (Christopher Lee, 1922-2015) apedaçat de moviments maldestres i sense raonament moral que assassina aquells amb qui es troba davant, fet que aprofitarà el doctor per a desllepissar-se de gent problemàtica fins que siga la mateixa promesa del doctor, la senyoreta Elizabeth (Hazel Court, 1926-2008), la que estiga en perill.

Fisher va fer sis pel·lícules més sobre el monstre que continuava explorant la mitologia al voltant d’ell tal com ho relatà Mary Shelley, tot i que és una interpretació lliure de la novel·la de Shelley perquè el seu monstre sí que està dotat de raó i a més té una manera d’actuar molt calculada, el cinema, però ha popularitzat esta imatge del monstre estúpid.

Del Frankenstein de Shelley al de Fisher havien passat gairebé cent cinquanta anys i un parell de guerres mundials. En plena guerra freda amb el món dividit en dos blocs, podem veure una altra lectura crítica com és la pèrdua de decisió dels hòmens esclavitzats per la propaganda d’uns i altres sense cap capacitat per a decidir per ells mateixos. D’una altra banda, el gènere del terror sempre ha explotat les nostres pors i ha jugat amb la sensació que el món és un lloc hostil i perillós i que cal desconfiar de tot i de tots, sols l’individualisme pot permetre la supervivència.