L'ETERN RETORN EN L'OBRA DE CHIRICO

Una plaça solitària, al fons s'albira una petita població damunt d'un tossal, a la dreta una arcada de regust clàssic. Una atmosfera estranya ens embolcalla, és encara de nit?, ja s’ha fet de dia? És l’instant en el qual el nostre subconscient encara es viu abans de despertar-se i que quede ofegat pel dia a dia. S’hi acompanyen uns punts de fuga incongruents, unes perspectives errònies, unes figures inquietants, objectes absurds que no haurien de ser-hi i que no representen el que són, justament com en els nostres somnis. Un maniquí, element recurrent en l'obra de Chirico, s’abraça a una escultura de pedra blanca, és un pare reconciliant-se amb el seu fill com en conta l’evangelista Sant Lluc en el capítol 15 versicles 11 a 32 del seu Evangeli? Qui és el pare i qui és el fill? Si sabem com treballa un escultor és fàcil. Pocs escultors han treballat mai de bo, sempre han fabricat petites rèpliques de cera, algeps o altres materials que els servirien per a corregir i preveure possibles problemes i tindre una guia. Així el maniquí és el pare i l’estàtua el fill. Tot i que es podria entendre al revés, el maniquí seria un autòmat, un robot al qual se li ha donat vida i l’escultura el prototip, el primer intent de l’ésser humà per crear un home a la seua imatge, faltaven cinc anys perquè Fritz Lang donara llum al robot de Metròpolis, però ja era un ésser que poblava les fantasies de molts.

El títol del fill pròdig fa referència al retorn, l’etern retorn de què parlava Nietzsche. Chirico va nàixer en Grècia i després passà la joventut en Alemanya on es va poder impregnar de les idees de Nietzsche, de les teories de Freud, del subconscient, de l’ego. La imatge del retorn es pot entendre de moltes maneres, per a l'artista s'entén com després d’un vagar per l’avantguarda tornar a les arrels clàssiques de l’art. Este tornar al passat pot ser que fora un desig del pintor per abandonar les seues experimentacions com va fer al final de la seua vida, un diàleg molt personal. El pare De Chirico va morir quan ell tenia dihuit anys, eixa falta de la figura paterna apareix sovint en les seues obres. És una abraçada metafísica, que escapa del plànol de la realitat per impossible. També podria referir-se a una Itàlia perduda en el caos de la guerra i que ara anhela a reconciliar-se en el seu passat per a renàixer, un sentit nostàlgic com el que alimentà la doctrina de Mussolini.

La pintura de Chirico va tindre una gran influència en el naixement del moviment surrealista. Guillaume Apollinaire, Yves Tanguy, Salvador Dalí, René Magritte tots van caure sota el malefici de Chirico.  El refugi en el món dels somnis en un món cada volta més hostil i més insegur.

Esta tempera sobre llenç que es pot contemplar al Museu del Novecento de Milà és una mostra de la pintura metafísica que va desenvolupar el pintor Giorgio de Chirico (1888-1978).