LLADRES D'ÀNIMES EN L'ILLA DEL GEL

 

Ja fa un parell de dècades que es va posar de moda la novel·la negra nòrdica. Paisatges desolats i freds, dies curts, la penombra contínua i un intens sentiment individualista pareix que alimenten els desitjos més foscos de l’home i que periòdicament, fan eclosió de manera violenta. A la novel·la Cavant-se la pròpia fossa (Sér grefur gröf ), que trobe, no té traducció al català, en castellà s'ha traduït com a Ladrón de almas i en anglés My Soul To Take, de l’escriptora islandesa Yrsa Sigurðardóttir (Reykjavík, 1963) una advocada acaba veient-se complicada en un cas d’assassinat quan en l’hotel del seu client apareix morta la dissenyadora. Totes les pistes pareixen dur a l’amo de l’hotel amb el qual tenia una relació amorosa, més tard apareixerà algun altre mort i la cosa anirà enviscant-se arrere en el temps quan apareguen nazis, xiquetes assassinades i drames familiars per l’herència, tot en una illa de vora 400.000 habitants. És la segona part d’una altra novel·la, però no és cap obstacle, jo l’altra no me l’he llegida i no ha sigut cap problema. Al final, els relats policíacs acaben seguint un mateix patró de policies amb vides miserables, assassinats estranys i assassins impensables.

No m’han agradat altres elements que no sé si es deuen a la traducció, però que tenen més a veure amb un llenguatge molt pobre amb expressions que no tenen cap sentit i amb una voluntat cinematogràfica que s’ha apoderat de la literatura actual. Els escriptors ja no es limiten a narrar què passa, també volen que sapiguem la roba que duen els personatges, què mengen i les expressions que posen mentre tenen converses d’ascensor que sols estan per a omplir pàgines perquè pel que fa a història no tenen gaire més a contar. Així, la protagonista sempre és informal, va vestida com un drap per a ressaltar esta personalitat, té dos fills que s’escapen de casa i un net que està de camí, però això pareix no importar ni influir gens en la trama, esta història pareix una història secundària que està per a fer menys pesada la part dramàtica, com en les sèries de televisió, però que no aporta res al relat general.

Arribat un punt l’advocada es creu inspectora de policia i es dedica a manipular proves, interrogar sospitosos i discutir amb gent per a protegir el seu client. Té un amant rescatat de la primera novel·la que es planta en l’illa malgrat que ella s'hi oposa i acaba sent el Watson de la relació, a pesar que no parla islandés. L'equip de l’hotel no té pèrdua: la recepcionista xarraire que té una àvia que resol bona part del misteri quan este s’ha encallat, un lector d’aures que fa sessions d’espiritisme, una sexòloga que treballa en l’hotel, no ho sé, coses d’islandesos, un cambrer que també és jardiner i no sap relacionar-se amb la gent. Entre els hostes: un corredor de borsa, un esportista que competeix en caiac, una parella de japonesos que està per a fer bulto i un polític important amb un fosc passat. Per a completar l’elenc hi ha un matrimoni de grangers amb un secret, un xic en cadira de rodes i rostre cremat que també té un secret i sempre va acompanyat de la seua cosina i els propietaris de la granja sobre la qual es va edificar l’hotel i que també amaguen un secret. Tant de secrets que a la fi es desunflen com una bufa en una vesprada de calor. Per a mi funcionaria si tot tinguera un vessant satíric, tot i que sospite, no ho és. Ei, però això ven.