MACONDO, ON LA SOLITUD VA VIURE UN SEGLE

Es torna a Macondo com qui torna al poble de la seua infantesa i veu que res no ha canviat, l’avinguda amb els ametlers florits, el riu de pedres, el carrer dels Turcs, la plaça, el ferrocarril on es van endur els morts, la casa dels Buendía. Gabriel Garcia Márquez (1927-2014) va construir una població de canyes i fang que a poc a poc anà creixent fins que el vent se la va endur de la història. Cent anys de solitud (1967) també és la història de Colòmbia, dels pioners que es van endinsar riu a dins per a fundar noves poblacions, dels enfrontaments entre liberals i conservadors, dels caps de la guerra, de les companyies americanes que van explotar el territori, dels governs que col·laboraren amb estes empreses per a reprimir qualsevol temptativa de rebel·lió local, de l’auge econòmic i de la crisi profunda fins a arribar a l’abandó i a l’oblit.

García Márquez ens conta la història del seu país i també la de la nissaga dels Buendía fundadors de Macondo. A través de cinc generacions assistim a la solitud que s'apodera de tota la família i que es manifesta de les formes més diverses. Els Buendía lluiten contra el destí que pareix decidit a fer que la família s’extingisca, per això cada nova generació no deixa d’estar sotmesa al mateix infortuni dels seus antecessors.

Ací trobem alguns dels elements que caracteritzen l’obra de Garcia Márquez: el realisme màgic, l'acte de situar fets fantàstics en una realitat versemblant, l’exageració, i el ball del temps, avançar-se i retrocedir constantment per a conéixer millor els personatges i els seus actes. Sobre estos, certament resulten un poc plans, ja que pareixen deixar-se dur pel seu destí inexorable, són com fulles arrossegades pel corrent que no naden ni s'enfronten al destí.

Un altre element recurrent és la nostàlgia perquè al principi Macondo viu en pau i en harmonia amb els seus pocs habitants, tots amics d’Aureliano Buendía pare que es van deixar dur en l’expedició de fundar una nova població per a poder redimir un delicte de sang. Però a mesura que Macondo va obrint-se al món comencen a entrar les desgràcies, cada element que ve de fora: els gitanos, el governador, la Companyia Bananera, els fills d'Aureliano fill, els turcs pareixen dur alguna cosa de fora, de fer conscient en la inòpia en la qual viuen intal·lats els habitants de Macondo i que cada volta que s’abraça a la modernitat les desgràcies se’n fan jas, hi ha un sentit molt religiós en esta expulsió del Paradís i caiguda en l’abandonament diví. Com si cada volta que arriba un element de fora representa el moment de menjar la fruita de l'Arbre de la ciència.

Un dels episodis més impactants va prendre com a base la Massacre de les Bananeres que tingué lloc entre el 5 i el 6 de desembre de 1928 en la població de Ciénagas quan el govern va matar un nombre de treballadors, ací les xifres ballen entre 13 i 2000, que estaven en vaga per les condicions laborals a les quals els sotmetia la United Fruit Company. Botero també va immortalitzar el fet en un parell d’obres perquè l’oblit és la pitjor solució, com deia i repetia José Arcadio Segundo Buendía fins al dia que va morir: recorda que s’endugueren més de 2000 morts en el tren. I ací resideix un dels valors de la novel·la, de col·locar-te un reflex de la realitat que d'una altra manera resultaria incòmode de veure.