BING CROSBY EN QUAN ELS DINERS CAUEN DEL CEL

Els diners no cauen del cel malgrat la propaganda capitalista, però a molta gent li vindria bé este manà per a sobreviure, especialment en temps de vaques magres. No és casualitat que esta cançó fora composta el 1936 pel compositor Arthur Johnston (1898-1954) amb lletra de Johnny Burke (1908-1964) per a la pel·lícula homònima protagonitzada per Bing Crosby (1903-1977). En plena depressió econòmica dels anys 30 és un cant a l’optimisme i a l’esperança enfront de visions més pessimistes de la societat. La pel·lícula de 1936 ens conta com un exconvicte decideix abandonar el seu somni de ser gondoler en Venècia i es dedica a cantar pels carrers de la ciutat per a ajudar a la família d'un company de presó. Dirigida per Norman McLeod (1898-1964) tot dona com a resultat una faula sobre la importància de l'individu, els bons sentiments i la iniciativa personal per a superar les adversitats que casa molt bé amb l'optimisme crític que després cultivarà Frank Capra.Així, la lletra ve a dir que hi ha moltes oportunitats esperant i que tot consisteix a parar el paraigua i arreplegar-les, que quan plou no cal buscar refugi, sinó deixar-se banyar per la pluja. El mite de l’home fet a si mateixa que veu les oportunitats i gràcies a això aconsegueix fer una fortuna, un mite que no deixa de ser això, però que el cinema va ajudar a consolidar i popularitzar. Com si no coneguérem l'origen de les grans fortunes nord-americanes, els Kennedy, els Trump, els Onassis, els Rockefeller, els Hilton... La mateixa figura de Bing Crosby casava molt bé amb el mite xic de família nombrosa i humil a estrella rutilant del panorama nord-americà gràcies al seu talent.

La música és de jazz gènere que llavors ja no era exclusiu de la comunitat negra, i incorpora elements del swing com el fraseig relaxat, a més té una estructura que convida a la improvisació sense tindre el predomini dels instruments de vent que caracteritza el jazz. Però a més casa molt bé amb el gènere del pop vocal un tipus de música que posa l’accent sobre la veu en oposició a la música instrumental i que en part responia a necessitats econòmiques, un solista era més barat que tota una banda de jazz. Este pop va dur a la fetitxització de l’individu i a l’aparició del fenomen fan que giravolta sobre personalitats com ara Dean Martin, Frank Sinatra, Bing Crosby o Peggy Lee, encarna molt bé l’esperit individualista de la societat nord-americana. El pop estigué molt vinculat al cinema sonor que va viure la seua eclosió als anys trenta. Les pel·lícules començaren a incorporar números musicals i les seues estrelles eren el reclam per als espectadors. Tot era qüestió de vendre més i millor. El pop va viure la seua època daurada als anys trenta i quaranta, llavors com sol passar, l'esgotament del gènere per excés d'oferta, els canvis de gustos i el sorgiment d'un nou gènere més trencador com el rock and roll suposaren el seu ocàs. .