CIRCE, ALLÒ QUE NO ET VA CONTAR HOMER

Circe és una novel·la de l'escriptora nord-americana Madeline Miller (Boston, 1978) i es troba inserta en eixa onada de rehabilitar els roïns i de tractar de comprendre’ls. Un corrent psicològic que s’esforça a entendre les motivacions i els actes dels personatges. Circe és un personatge de la mitologia grega va passar a la història pel seu episodi amb Odisseu, quan va convertir la seua tripulació en porcs i després foren amants fins que l’heroi va reprendre el seu viatge cap a Ítaca. Eixa seria la versió d'Homer en l'Odissea; tanmateix, hi havia altres obres que no ens han arribat més que a través de referències, i així existia també una Telegonia d'Hesiode que parlava sobre Telegon, el fill d'Odisseu i Circe. Ací Circe és també una maga, una dona remeiera que coneix el seu entorn, sàvia i que representa un perill per als hòmens, un relicte d‘aquelles sacerdotesses de la terra que foren sotmeses en les noves religions patriarcals. Per tant, és representada com una amenaça amb la qual cal anar amb compte.

En canvi, el que fa Miller és pegar-li la volta com a un calcetí i ens trobem amb una Circe fràgil i insegura que se sent rebutjada pel seu pare, el déu solar Hèlios i els seus germans, el rei Eetes i la reina Pasifae de Creta, mare del Minotaure. Circe naix amb el poder de fer màgia, de transformar la natura dels éssers, i una de les seues primeres víctimes és la nimfa Escil·la que és convertida en un monstre marí després d‘un arravat de gelosia de la bruixa. De la mateixa manera, els personatges que sovint apareixen com a bons, com ara la deessa Atena ara són antagonistes, éssers que no són de fiar. Castigada per les seues accions, viu atrapada en l‘illa de Eea i es limita a esperar què porten les ones que alteren la seua tranquil·litat. Circe no va pel món vivint aventures, al contrari roman en sa casa i són els elements forans els que arriben i amb ells porten les aventures i les proves a superar.

Madeleine Miller mostra un gran coneixement de les fonts clàssiques, no sols de l‘Odissea sinó que es capbussa buscant en altres llocs com ara Ovidi amb les seues Metamorfosis, la Teogonia d‘Hesiode o Apol·loni de Rodes. Cal entendre que la mitologia grega no és un cos tancat de relats versemblants, sinó que són la punta de l‘iceberg d‘una tradició oral transmesa al llarg de les generacions i que arreplega moltes històries i ens deixa uns personatges que sovint són polièdrics. És en els intents d‘arreplegar-les i posar-les per escrit quan apareixen totes les contradiccions i el que hui diríem, errors de guió.

És una proposta interessant, eixa de tractar de comprendre el mal, tenim la Malèfica de Stromberg, Wicked de Gregory Maguire amb la Bruixa de l'Oest del Màgic d'Oz, el Joker de Todd Phillips o el Dràcula de Gary Shore, per una banda, ens evidencia que la cultura occidental fa mil·lenis que poa dels mateixos llocs, per l'altra és l'estratègia del capitalisme de continuar explotant les mateixes històries en lloc d'apostar per noves.