EL DRAMA D'HUGUETTE QUE ÉS EL DE LA VIDA ACTUAL

En esta tragicomèdia francesa de l’any 2019, dirigida per Antoine Garceau Huguette (Line Renaud, 1928) és una professora retirada que malviu en París de la seua pensió en un petit apartament. No té gaire relació amb els seus veïns, instal·lada absorta en el seu món de records. Un dia, però li arriba una ordre de desnonament. Com descobrirem més tard, la malaltia degenerativa del seu marit es va menjar els seus estalvis i bona part de la seua pensió, ara per no poder pagar i no estar en condicions de rebre una casa de protecció oficial ha de dormir en el cotxe. La seua veïna (Romane Bohringer, 1973) és infermera i mare fadrina d’un fill adolescent (Romann Berrux, 2011) amb mal rendiment escolar. Mare i fill tenen visions diferents del futur perquè ella vol que el pròxim curs entre en un liceu, però el fill preferiria una formació tècnica. La mare que demostra molts prejudicis classistes cap a les formacions tècniques intenta que el fill millore els seus resultats acadèmics i es matricule en el liceu, per això quan descobreix que la seua veïna viu en el carrer li proposa un negoci, donar-li un sostre a canvi de classes particulars per al fill. Tanmateix, la relació no és fàcil i els mètodes de la professora no donen els fruits esperats, amb la qual cosa la relació va tensant-se. Són tres persones que viuen aïllades sense entendre els motius de l’altre i que al final es veuen obligades a escoltar-se.

Encara que els temes de la pel·lícula versen sobre la vellesa i sobre pares i fills que no s’entenen, el tema de l’habitatge es deixa sentir amb prou força. En el segle XXI l’habitatge és un luxe que no tots es poden permetre i l’Estat protegeix amb més força els interessos de les grans empreses asseguradores i dels especuladors que el de la població més vulnerable. El capitalisme ha conformat una societat competitiva i individualista en la qual cadascú mira per ell i per les seues necessitats, l’empatia i la solidaritat són dos valors en decadència, així un dia algú hauria trobat el cadàver fred i ert d’Huguette en el seu cotxe si no fora per la solidaritat veïnal, eixos grans desconeguts. Les ciutats són el cau perfecte per a les no relacions, un entramat de persones que comparteixen espai circumstancialment sense parar atenció al del costat. L’únic que ens pot protegir és el fet de tindre’ns els uns als altres encara que això vaja en contra dels beneficis del capital.

La conclusió de la pel·lícula és un poc trista, no en un sentit emotiu sinó en la simplicitat de la resolució, a la fi Huguette i el seu company de pis acaben fent-se youtubers per a poder obtindre uns ingressos i llavors es dilueix tot el missatge perquè la salvació arriba de la mateixa ferramenta que proporciona el capitalisme per a crear la ficció que no estem tan sols com pareix i que en internet qualsevol pot triomfar si té prou talent, conclusió que tampoc és certa, és la fantasia liberal dins d’un mòbil perquè la fama és efímera i els seus rendiments encara més.