EL VELLUT BLAU QUE S'AMAGA DARRERE DE LES TANQUES BLANQUES

És una pel·lícula nord-americana del 1986 del director David Lynch (1946-2025) conegut per les seues obres en les quals domina el sense sentit. El protagonista Jeffrey Beaumont (Kyle MacLachlan, 1959, que anys més tard interpretarà al perfeccionista Orson Hodge en la sèrie Desperate Housewives) torna a la seua ciutat natal en estar malalt son pare. Lumberton és la típica ciutat de suburbis nord-americana perfecta i ideal, de cases baixes i tanques blanques en el jardí, però un dia troba una orella tallada i llavors s’endinsa en una ciutat que no coneix, dominada pel crim, térbola i llòbrega amb una policia corrupta governada en l’ombra per un mafiós psicòpata Frank Booth (Dennis Hopper, 1936-2010). La policia corrupta sempre serà la filla d'un estat impotent que ha fracassat en l'exercici del monopoli de la violència. Mentre que Jeffrey inicia una relació amb la filla del comissari local, Sandy Williams (Laura Dern, 1967) es troba per casualitat amb la sensual Dorothy Vallens (Isabella Rossellini, 1952) que pateix les agressions i violacions de Frank Booth. Estes dues dones representen a la seua manera dues visions del món, una pacífica, tranquil·la, plàcida i tal volta avorrida representada per bons valors en la figura de la xica rossa Sandy contra un món tenebrós, excitant i ple d’erotisme encarnada per la dona bruna, la femme fatale que canta en clubs nocturns. Casualitat o no que les actrius també representen dues esferes culturals diferents, una anglosaxona i l’altra Mediterrània, les dues cares d’una moneda.

Lynch és molt deutor del surrealisme dels anys trenta en una fantasia onírica dominada per les escenes sense sentit i carregades de molt de simbolisme. Però al mateix temps el director també representa eixa Amèrica pessimista, devorada per l’individualisme neoconservador i neoliberal del reaganisme que ha abandonat amples capes de la població. Això s'uneix a un cinema que com a resposta a la competència que provoca la televisió, ha hagut de capbussar-se en les baixes passions humanes per a ser més competitiu, així triomfen l’horror, la violència i el sexe obert. Hi ha escenes en les quals Lynch vol fer-nos còmplices d’eixa Amèrica tan profunda quan el protagonista contempla des del seu amagatall dins d’un armari la brutal agressió a la Rossellini. Nosaltres som uns voyeurs que ens delectem en este tipus de contingut mentre fingim horroritzar-nos de cara a la galeria, una pel·lícula fortament cínica. La policia corrupta no és més que una mostra més del fracàs de l’estat.

La cançó que dona nom a la pel·lícula és Blue Velvet, una cançó dels anys cinquanta interpretada per Bobby Vinton entre d’altres. El vellut blau a més és la peça de roba que causa l’excitació del mafiós Frank Booth que pateix d’impotència.

Per tant, Lynch podria advertir-nos que eixa Amèrica feliç que viu en la inòpia es veu amenaçada per una altra de més fosca nascuda de l’individualisme i de l'abandónament de l'estat.