ORELLES DE CABRA O COM SOBREVIURE A LA RUINA

Козје уши o Orelles de cabra és una pel·lícula sérbia del 2017 dirigida per Marko Kostić (1973) i basada en la novel·la de Vladislava Vojnović (1965). En una granja de la campanya sèrbia la protagonista Stojanka lluita per sobreviure a la ruïna d’un estat i del seu sistema de valors mentre té cura dels seus nets perquè la seua filla i el seu gendre emigraren a Amèrica per a treballar i no els envien diners. Per a sobreviure exerceix la fisioteràpia en la cuina de casa i caça conills d'amagat perquè està prohibit. A 60 anys i amb una ceguesa que oculta a tots i que amaga a força de rutina, decideix abandonar la ciutat i traslladar-se a la vida tranquil·la del camp on pot criar animals com una cabra amb la qual conversa i esdevé la veu de la seua consciència, però la granja, igual que l'estat, cau a trossos. Stojanka no acaba de fer-se a la vida del poble, malgrat que és el seu lloc natal, els anys viscuts fora també marquen la seua existència i l'amistat amb el pope del poble li permet de trobar un respir.

Un dia cau en la seua trampa de conills un home, el rostre del qual es pareix a un que apareix als cartells de cerca de criminals de la guerra de Iugoslàvia i decideix retindre’l per a cobrar la recompensa; tanmateix, durant el captiveri també fa amistat amb l’home i al final començarà a tindre dubtes sobre si l'ha d'entregar a les autoritats o deixar-lo en llibertat. Per tant, s'hi barregen la comèdia, un humor molt negre amb el drama. Ens parla d’una existència un poc descarnada on la supervivència pareix que ho domina tot.

Stojanka encarna el seu país, amb problemes econòmics i amb la certesa d’haver viscut temps millors, s’enfronta a la modernitat a l'hora que tracta de no perdre els seus costums antics que són aquells que li han permés de sobreviure durant tants anys especialment quan la vista li falla i d'ella depén la seua família.

Sèrbia ha viscut unes dècades molt complicades, com a resultat de la guerra de Iugoslàvia s’ha quedat aïllada en la regió, ha esdevingut la roïna oficial malgrat que altres països també participaren alegrement de l’assassinat dels seus veïns. És un país amb un passat molt recent que encara cou i que és fàcil de jutjar des de la comoditat de fora, encara està reparant les seues ferides i ja han fet més per perseguir els seus criminals de guerra que per exemple l’estat espanyol on la màxima d’oblidar-ho tot i amagar la runa sota el matalàs s'ha imposat en nom de la reconciliació que sols beneficiava a les elits del franquisme. En definitiva, és una pel·lícula simpàtica i prou fresca, una comèdia prou més elaborada que les que fa el cinema convencional que es basa més en la contraposició de tòpics com si el cinema no haguera evolucionat des dels anys quaranta.