TOTA UNA VIDA DE GROSSMAN, ENFRONTANT-SE AL DOL

 Hi ha un relat del talmud que a grans trets conta com dos criats van tractar de fugir de la mort tot escapant a la ciutat de la llum i que en arribar-hi, van trobar que la mort els esperava. És un conte sobre la inevitabilitat del destí i de com no es poden enganyar les lleis de l'univers. Així, tot tractant de fugir de la mort, la protagonista de Tota una vida de l'escriptor israelià David Grossman (1954) decideix anar-se'n de casa i no parar de caminar. Però no fuig de la seua pròpia mort, sinó d'una notícia fatal perquè el seu fill està en l'exèrcit i tem que en qualsevol moment li arribarà una telefonada anunciant-li la seua defunció en acte de combat. Part d'esta novel·la està basada en la mateixa vivència de l'escriptor, que va perdre un fill a la Guerra del Líban l'any 2006.

Ora és una fisioterapeuta divorciada amb dos fills, la relació amb els quals ha anat diluint-se. El dia que decideix començar a caminar i no parar, com si fora el jueu errant, per tot Israel i territoris ocupats, paeix també les seues cabòries. Des que el fill menut li anuncià la decisió d'enrolar-se en l'exèrcit, Ora començà a recordar la seua pròpia vivència, on va conéixer el pare dels seus fills i el seu amic, i el triangle amorós que formaren. Així, en les més de huit-centes pàgines que formen la novel·la, assistim a un viatge en el temps, avant i arrere en la vida d'Ora, el seu marit, el seu amic i els seus dos fills, records i memòries que com en la vida real són incomplets, subjectius i fugissers i per això la mateixa estructura del llibre el fa confós i en molts trams, pesat i avorrit.

A més a més, Ora és una antiheroïna, és difícil empatitzar amb ella i les seues actuacions, un personatge que carrega molt.  Ora té una imatge excessivament idealitzada dels fills. En alguns punts fins i tot pareix que el fill siga una pobra víctima, no un jove que ha decidit enrolar-se en l’exèrcit per a assassinar gent innocent en nom d’una pàtria. També al llarg de les pàgines veiem com lidia amb les fases del dol i com pareix que s'ha quedat estancada en la fase de negació, que és on Grossman vessa la seua experiència. Fer com si un acte no existira el converteix llavors en impossible i això és el que la maquinària de propaganda estatal fa dia sí i dia també.

David Grossman ha representat sempre una veu dissident dins de la societat israeliana enquadrada en la destrucció dels musulmans, ha advocat per la pau i ha criticat les polítiques de repressió i colonització. Tanmateix, això no es veu a la novel·la i per la seua grossària hi cabia de sobra. Supose que el grau d'alienació de la societat israeliana ja és tan gran, que anomenem dissidència a qualsevol comentari negatiu. Els musulmans palestins són elements aliens a esta obra, sols apareix un en la figura d’un taxista amic de la família i prou caricaturitzat. Ora i el seu amic Avram es mouen en un escenari buit. No pareix que estiguen en un estat de guerra continu amb l’amenaça del terrorisme.  La negació del dol és un element que plana contínuament, fer com si un acte no existira el converteix llavors en impossible. Ora és l’antiheroïna, de fet en cap moment vaig empatitzar, em va paréixer un personatge molt carregat. 

Cal llegir-la supose en clau personal, Grossman hi diposita tot el que sent per això arriba un moment que no retalla, que es repeteix, que es caragola, avança amb el mateix ritme dels pensaments. Al final no sabem si efectivament Ofer ha mort o no, amb la qual cosa es queda en un sentit massa obert per a un llibre de tantes pàgines que s’espera que ho deixe tot resolt.