LA CÀTEDRA DE MAXIMIÀ

La càtedra del bisbe Maximià (499-566) és una peça sumptuària de l’art bizantí i pertangué a un dels personatges més importants de l’Exarcat de Ravenna, una província bizantina en Itàlia durant el regnat de Justinià (527-565). Era originari de Pula, en l’actual Croàcia i s'hi va traslladar en aconseguir el nomenament de bisbe de Ravenna, però no devia ser molt popular perquè la seua obra anà dirigida a construir una sèrie de monuments que deixaren esbalaïts els seus espectadors i milloraren la seua imatge i reputació. El podem veure en el mosaic de l’absis de la basílica de Sant Vidal, a la dreta de l’emperador.

En aquell temps Ravenna era la capital de l’imperi romà d’Occident i hi coexistien dues comunitats cristianes, la dels ortodoxos i la dels arrians, estos últims eren majoritàriament els ostrogots que s’havien assentat en la península Itàlica després de la caiguda de Roma en el 476. Desaparegut el regne d’Odoacre, Maximià es proposà també erradicar l’heretgia dels seus dominis.

Tornant al tron o càtedra, es trobava originalment a l’absis de la basílica de Sant Vidal i es va fer en un taller bé d’Alexandria, bé de Constantinoble. Com que s’hi veuen diferents estils, per la qual cosa pensem que fou obra de més d’un artista. Té un cor de fusta i està recobert per vint-i-quatre plaques d’ivori, un element força de luxe, tallats en relleu que mostren motius figuratius de marcat caràcter tapisant o d’horror vacui característic dels tallers orientals i que després heretarà l’art islàmic. Un marc de parres i vinyes, símbol de la sang vessada per Crist, emmarca una sèrie d’històries tretes de la Bíblia. En la part de davant trobem els quatre evangelistes envoltant Sant Joan Baptista. En els laterals observem escenes de la vida de Josep del Llibre de la Gènesis i en la part de darrere hi ha escenes de la vida de Crist. El missatge que hi ha darrere és la idea del bisbe com a hereu de Crist en la seua tasca docent i evangelitzadora. Si recordem la història de Josep, este tingué uns orígens humils, provenia d’una família de pastors i aconseguí arribar a ser ministre del faraó. Això ens recorda un poc a la trajectòria del bisbe que cercaria així de valorar el seu ascens polític.

Una de les coses que més destaca de l’art bizantí és l’absència d’escultures exemtes, al seu lloc tot el culte se centralitza al voltant de les icones de fusta. Tal volta era la voluntat de separar-se del culte pagà, i per això l’escultura la trobem en estes peces sumptuàries. A escala tècnica segueix l’obra dels tallers romans sobre els sepulcres paleocristians.

Esta peça és interessant perquè ens parla de la feblesa d’un home amagada darrere de l’ampul·lositat de l’art, d’un voler fer-se estimar per un poble al qual no era grat. A banda, és curiós l’esforç destinat a ornamentar una peça que en condicions normals no era accessible a ningú llevat d’aquells sacerdots que tingueren accés a l’absis de la catedral. En l’actualitat es pot visitar al Museu Arquebisbal de Ravenna.