LA MEMÒRIA MÉS SECRETA DELS HOMES O COM CONTEMPLAR-SE DES DE DIFERENTS PERSPECTIVES

L’any 2018, Diégane Latyr Faye és un jove escriptor senegalés, que mentre tracta d’obrir-se pas en el món de les lletres, descobreix a París un llibre llegendari: El laberint de la inhumanitat, publicat huitanta anys abans. Ningú no sap què li va passar a l’autor, T. C. Elimane, que com ell, també és senegalés i a qui havien anomenat el «Rimbaud negre» després que la publicació del llibre provocara un bon rebombori en la societat de l’època i acabara amb la fallida de l’editorial i la desaparició de l’autor. Diégane queda fascinat per la història i decideix buscar el rastre del misteriós autor que el du fins a una escriptora també senegalesa, que viu a Amsterdam i que podria saber-ne més del que aparenta en principi. Durant la recerca viatjarà a diversos països, des del Senegal fins a l’Argentina i també es veurà obligat a revisar algunes grans tragèdies de la història, com ara el colonialisme i l’Holocaust.

A mig camí entre l’existencialisme i el realisme màgic, la novel·la tracta temes molt diferents. Parla sobre ser escriptor, sobre la naturalesa de les paraules i que es pot aportar en un món on pareix que ja s’ha escrit tot. També tracta sobre l’Àfrica, les seues idiosincràsies, la seua literatura i que s’espera de la literatura negra, de com el fet postcolonial també lliga les experiències dels seus autors que només pareix que puguen parlar d’eixe tema i del que vol d'ells el públic occidental. Hi ha certs elements màgics que tenen a veure amb l’escriptor maleït i les seues habilitats per llegir el futur i que es vinculen amb el folklore de l'Àfrica Occidental. També hi ha una certa literatura en reflexionar sobre algunes novel·les que han sigut elevades a la categoria d’immortals. Finalment, hi ha un plantejar-se els orígens i les arrels, sobre què passa amb aquell que emigra que ja no pot veure la seua terra natal de la mateixa manera.

L'escriptor Mohamed Mbougar Sarr va nàixer a Dakar el 1990 i anys més tard es va traslladar a França per a estudiar i on començà a desenvolupar la seua tasca d’escriptor. Amb trenta-sis anys ja ha escrit algunes novel·les, però la Memòria és de totes elles la més personal, Diégane acaba sent el seu alter ego literari. Té una manera d’escriure molt fresca així com la narració és àgil i gens pesada malgrat les freqüents reflexions introspectives que hi apareixen. Cada capítol va nodrint el misteri al voltant de l’escriptor maleït. Eixa barreja entre autobiografia, realisme i màgia funciona molt bé perquè no té un resultat estrident, per exemple quan parla sobre l’esdevenir dels crítics amb l’obra de l’escriptor que provocaren la seua ruïna i que deixara d’escriure. Funciona un poc com una novel·la policíaca encara que ací no hi ha un cadàver pendent de resoldre, si més si no considerem la literatura mateixa com un cadàver que ja fa olor i que és incapaç de ressuscitar, que durant mil·lennis està pegant voltes als mateixos tòpics i qüestions. Es barregen moltes històries diferents que ixen del tronc com les branques d’un baobab. En definitiva, una literatura molt fresca que aporta una visió polièdrica d'un mateix, com a escriptor, com a home, com a immigrant, com a negre, com a negre i immigrant trasplantat en Europa, com a hereu d'un secret, com a ànima atrapada i turmentada pel passat.