M, L'HOME DE LA PROVIDÈNCIA QUE ALGUNS ENCARA ENYOREN

 

D’esta manera es va referir el papa Pius XII a Mussolini, mostrant així una total adhesió a la dictadura feixista de Mussolini als anys trenta del segle XX. M és una tetralogia de l’escriptor napolità Antonio Scurati (1969) sobre Mussolini, des del seu ascens en una Itàlia deprimida per la guerra a la seua caiguda en una altra guerra. La manera de relatar, però, no és la novel·la històrica a l’ús, des del meu punt de vista és més aïna una sort de documental escrit en el qual anem veient retalls de la vida del dictador, episodis que no ixen de la imaginació de l’escriptor, sinó que es basen en documents històrics, en fragments de periòdic, en telegrames, converses, entrades de diaris que donen peu a una recreació, poc imaginativa això sí. Ara, este afany de versemblança redunda de manera negativa en la fluïdesa del relat, que a voltes és caòtic i divagador i com que a més, l’ordre és cronològic les diferents històries que vertebren la novel·la apareixen de manera saltejada. A més, eixa voluntat objectivadora fa que els personatges resulten prou plans, no arribem a conéixer-los en profunditat.

En esta segona part abraça els deu anys que seguiren a l’assassinat del diputat socialista Matteotti, d’ençà que el duce fa el seu colp d’estat fins que es commemora el primer decenni del règim. Durant este període veiem l’evolució de Mussolini que cada volta es distancia més de la gent, se sent més sol, aïllat dels seus col·laboradors, alguns dels quals comencen a ser un obstacle, perdut en la seua divinitat. En paral·lel també apareixen les històries romàntiques de la seua filla, una rebel sense causa, la seua família allunyada de l’ideal feixista o les aventures per a conquerir Líbia. Hi ha una gran quantitat de personatges, per sort al final del llibre s’acompanya d’un apèndix amb noms i breus notes sobre les seues identitats per a no perdre’s en eixe laberint onomàstic. Segurament, per al públic italià molts d’eixos personatges no siguen llunyans, però per als que no som especialistes en el període, es fa difícil de retindre el qui és qui.

Sol passar que les segones parts no aguanten el nivell de les primeres, que a voltes se senten una manera barroera d’estirar el xiclet per a fer caixa, tot i que ací és la mateixa història la que justifica les seqüeles, tanmateix, tal volta les gairebé set-centes pàgines que conformen el volum podrien haver-se reduït en nom de l’agilitat.

 Amb llum i taquígrafs analitza un període clau de la història d’Itàlia, un temps que encara alguns idealitzen i ens reafirma que tota nostàlgia és una forma de feixisme, que el règim de Mussolini era dirigit per una colla de filibusters mafiosos que se servien del poder per a enriquir-se les butxaques i retrata la connivència de moltes personalitats públiques que no dubtaren a llançar-se en braços del dictador, com és el cas de la casa Savoia, cada volta que veieren qüestionats els seus privilegis.