MÚSICA DE MISHIMA, EXPLORANT EL DESIG SEXUAL FEMENÍ

 

Si establirem una analogia entre la música i el sexe, els instruments i les notes serien les tecles que toquem per a produir la melodia final en forma d’orgasme. Un dia a la clínica del doctor Kazunori Shioni acudeix una jove secretària de províncies Reiko Yumigawa que té problemes per a sentir la música, llavors a través de la psicoanàlisi va desenredant-se una qüestió més complicada encara perquè a la fi els problemes de la jove es redueixen a la frigidesa, és a dir l’absència d’apetit sexual que no necessàriament té a veure amb l’asexualitat, i que pot fer caure en una depressió, i que és la resposta a un trauma infantil relacionat amb el seu germà. A la fi, no té res a veure amb el que la jove deia i es destapa una altra personalitat més térbola. Descobrim que molts dels problemes de Reiko venen per la violació que patí a mans d’un cosí de son pare i de la manera com ho arreglà la família, amb un matrimoni del qual va haver de fugir fugint a Tòquio. Però també anem descobrint que moltes de les coses que ens conta en consulta són inventades, ha anat teixint un relat per a justificar-se i protegir-se.

És una novel·la que ha envellit malament, car és de 1965, tant pel que fa a les qüestions psicoanalítiques que planteja com a la manera com s’aborda això de la frigidesa femenina i el masclisme i la misogínia dels quals sempre va fer gala l’autor Yukio Mishima (1925-1970).

Esta novel·la s’allunya de l’estil poètic i lirista que caracteritzà les seues obres. Té una manera freda i directa de contar les coses, ja que el narrador és un psicoterapeuta i el relat no deixen de ser les seues notes personals d’un diari de treball.

A pesar de tot s’atreveix a parlar lliurement de la sexualitat femenina, un tema del qual el feminisme dels anys seixanta en farà bandera. A part de filla, mare, muller i treballadora la dona també és un ésser que pot sentir desig sexual, un dels últims tabús que s’ha trencat. Explora llavors els camins que transiten pel sexe, l’amor romàntic i les obligacions familiars en una societat molt conservadora com és la japonesa.

Mishima era homosexual, però lluny de sentir empatia pel gènere femení, sempre va mostrar un gran odi i tal volta era enveja per les condicions de repressió sexual i social que es vivia al Japó dels anys seixanta. Al final Mishima acabà per suïcidar-se amb una catana després d’haver intentat donar un colp d’estat amb la seua banda feixista que integrava tres membres. Ell va dir que cal ser circa o no ser. És un autor que no és complicat de llegir, però sí molt difícil d’entendre. Les seues novel·les estan impregnades d’una pàtina de cinisme, solitud i amargor que mostren el laberint personal en el qual estava atrapat. No deixa de ser una pobra criatura demanant ajuda en una societat en què ningú sent ni escolta. Una crida d’atenció. Per tant, cal apropar-se a ell amb ulls empàtics sense necessàriament compartir tot el que diu.