NOLI ME TANGERE, EL CRIT ANTICOLONIAL DE JOSÉ RIZAL

 

Publicada en 1887 Crisóstomo Ibarra és un jove prometedor mestís d’un espanyol i una filipina que després d’una estança en Europa decideix tornar a sa casa, a les illes Filipines. En tornar es troba amb la desagradable notícia de la mort de son pare que s’ha suïcidat i per això no l'han soterrat a un cementeri. Es retroba també amb Maria Clara, la seua promesa. Prompte descobreix que darrere de la mort de son pare hi ha fra Dámaso, el rector de la parròquia i antic amic de la família, però que ara no pararà fins a acabar amb la relació dels jóvens perquè el que menys li perdona a Ibarra és el seu origen mestís. L’argument no és res de l’altre món, molt propi de la novel·la de fulletó del segle XIX amb barreja de drama i comèdia, tanmateix en Filipines és lectura obligatòria a les escoles perquè el que hi ha darrere d’este costumisme huitcentista és la crítica a l’ordre colonial dels espanyols.

L’autor va ser José Rizal, home del Renaixement d’origen filipí i heroi nacional. Era metge i escriptor i segons les seues biografies, parlava més de vint llengües. Fou el fundador de la Lliga Filipina, una entitat política que reclamava més autonomia per a l’arxipèlag, i per això en 1897 va ser executat pel govern espanyol. Este caràcter perifèric ha fet que no siga una novel·la gaire popular, però que podria estar a l’altura d’un Leopoldo Alas Clarín o d’un Pérez Galdós.

En la seua novel·la Rizal denuncia els abusos de les autoritats colonials, el racisme existent cap als filipins i el poder de què gaudeixen els rectors i monjos, especialment els de l’orde franciscà. Això m’ha sorprés, perquè normalment este paper sempre l’han exercit els dominics, que tenien la Inquisició, o els jesuïtes, que acumulaven molt de poder, però, en canvi, els franciscans que sempre han jugat el paper de la pobresa han tingut millor propaganda, però es veu que a les illes Filipines no era així. Són vanitosos, golafres, hipòcrites, els encanta controlar tot i atots, tenen por del progrés i li tenen malvolença a Crisóstomo perquè representa el liberal europeu. Al contrari els jesuïtes resulten més ben parats. Supose que per a gustos, colors. Des d’un punt de vista polític, Crisóstomo és l’alter ego de Rizal, no demana una independència i considera necessari mantindre els lligams amb la metròpoli, però també es mostra molt escèptic i creu que la falta de mires de Madrid acabarà per provocar un alçament revolucionari. Alhora també veiem una evolució del personatge que cada volta es mostra més bel·ligerant cap a Espanya.  Com a novel·la costumista també és un cant al paisatge filipí, té una vocació de descripció geogràfica i etnològica i es recrea en els usos i costums dels illencs. En l'àmbit lingüístic és interessant per a conéixer el castellà filipí i està trufat de frases en tagal.

La novel·la té un final obert perquè continua en la segona part El filibusterisme que conta la tornada d’Ibarra a les illes filipines per a liderar l’anhelada revolució.