BLUE DA BA BEE, L'HOME DE LA CASA BLAVA

Blue Da Ba Bee és una cançó de 1998 del grup italià Eiffel 95, de fet és la que més popularitat ha tingut. i és la cançó seua que més popularitat ha gaudit.

En la cultura anglosaxona el color blau s’identifica amb la tristesa, d’ací que per exemple, l’estil musical del blues reba el seu nom en relació amb el to de les seues lletres. És un color melancòlic i fred, especialment en les latituds nòrdiques on no arriba la llum mediterrània. En esta cançó el protagonista viu en un món blau, on tots els seus objectes són del mateix color, així com la casa en la qual viu i això passa perquè viu aïllat, en solitud, no hi ha ningú que l’escolte ni se'n preocupe perquè el color blau és una lent amb què ell veu el món, assaonada per la tristesa i la melangia. I entre algunes estrofes de sobte apareix un vers que no té cap significat, format per síl·labes a l’atzar, com si fora una sort de poema dadaista. Llavors el text ens provoca una emoció sincopada, entre el patetisme del lament i el sense sentit, a més la música apareix com un tercer element sense relació, és moguda, forta, vibrant, no lenta com s’esperaria d’un contingut més introspectiu.

I d’este contrast entre dos elements antagònics el resultat de la cançó és genial perquè pots estar cantant sobre la teua solitud amb un somriure als llavis i movent-te sobre la pista del ball envoltat d'altres que senten i actuen de la mateixa manera. Justament com s’espera la societat actual que la gent gestione els seus problemes, en el món de l’arc de Sant Martí on els sentiments negatius no tenen cabuda i cal reprimir-los per a no incomodar els altres. Mentrestant la societat moderna i materialista ens condueix a un abisme on l’únic que s’espera de nosaltres és que siguem feliços, més que siga grapant-nos el somriure a la cara.

L’estil de la cançó és l’Eurodance, un subgènere del dance dels anys 80 i 90 que combina el techno, el pop, el new beat i el sintetitzador musical, és una música electrònica de discoteca i dins de les músiques electròniques és la més comercial i assolí una acceptació que a voltes no tenia la seua contrapart americana, per exemple més vinculada a ambients deprimits. Va nàixer amb una vocació d’alternativa a la colonització musical patida des dels Estats Units especialment a partir dels anys huitanta, entroncant-se amb la tradició de la música disco. Les lletres són simples i poden incloure parts de rap a banda que el text acostuma a estar en anglés per arribar a més mercats a l'hora. Des dels anys 2000 va començar a perdre popularitat en favor d’altres gèneres i en part no va tindre el caràcter de música alternativa que sí que tingueren el house o el techno, és vist com un gènere massa comercial.