DE LA MORT I RESURRECCIÓ D'OPHELIA

Taylor Swift és la que conta històries, també és la que té un avió privat del qual abusa, per tant, podem inferir que no li preocupa gens el medi ambient, pot ser fins i tot, és nihilista. Com que va començar en el country, d’ací li ve el gust narratiu i és de les tres la més intel·lectualista, no en el sentit que pensaríem de l’estereotip amb la boina i les pel·lícules d’autor sinó a l’hora d’furgar en el llegat literari per a trobar la inspiració de les seues cançons.

Ophelia com bona part de les cançons del pop ens parla sobre el desamor i com sobreviure a ell i de pas, com trencar amb el destí tràgic perquè des del romanticisme, amor i mort van de bracet i la mort per desamor és un trop romàntic per si mateix. De la cantant s’espera que es mate perquè després de l’amor ja no hi ha res més. Tanmateix, un altre amor apareix per a salvar-la, primer l’amor per si mateix, i després un altre amor, ja que contradient el mite romàntic, d’amors hi ha molts i no sols n’hi ha un únic ni per a tota la vida ni és l'alfa i omega de l'existència humana.

Ophelia és un personatge pres de la literatura universal, de la tragèdia de Hamlet, enamorada del príncep protagonista, que és rei de Dinamarca. Els pares d’ella la convencen que el seu amor no és viable perquè ell és el príncep hereu a més Hamlet també fingeix rebutjar-la conscient del seu destí tràgic, per a salvar-la. Podria haver-li explicat, encara que llavors no hi hauria drama i a més rau eixa manera de concebre les dones com a éssers infantilitzats que no comprenen qüestions de caràcter racional. A més sense el seu guia espiritual que és el seu germà Laertes, acaba tornant-se boja i es dedica a vagar pel camp cantant i arreplegant flors, en un estat molt paregut al de l’enamorament fins que volent pujar a un arbre, acaba caient a un riu i mor ofegada, tot consumant-se així la tragèdia de la qual Hamlet tractava de fugir. 

Pel seu destí tràgic, en el segle XIX esdevingué un fetitxe dels prerafaelites, un grup de pintors anglesos que volien recuperar el gust medieval com una resposta a la modernitat. John William Waterhouse la va pintar asseguda a la vora del riu, decorant-se els cabells amb flors, ja completament desorientada i moments abans del seu final. En canvi, John Everett Millais la va pintar dins del riu, el seu cos mort i anant a la deriva. Alexandre Cabanet no era prerafaelita, però era un pintor romàntic contemporani que també va triar una Ophelia que espitjada pel corrent acaba als peus d'un arbre de ribera. Delacroix representa, per una altra banda, just el moment en el qual la branca en la qual apareix asseguda, es trenca i abans de precipitar-se a l'aigua. Si les unírem totes, tindríem una seqüència narrativa digna del còmic que ens parla sobre el perill d'enamorar-se. Si Ophelia haguera viscut a finals del segle XX potser el seu destí seria ben diferent perquè com deia Gianni Bella, "d'amor ja no es mor ningú".

Tot plegat, la novetat que aporta la Swift és la redempció final d'Ophelia, salvada i escapada de la mort.