EL PARLAMENT D'ATENES, QUAN ELS WITTELBACH INTENTAREN SER GRECS

 Es troba en Atenes, en la plaça Syntagma i és la seua del poder legislatiu grec, tot i que en origen era el palau reial, des de la construcció l’any 1843 i fins a l’any 1928 en què es va traslladar el Parlament després que en 1924 i mitjançant un referèndum, s'abolira la monarquia. L’obra fou encarregada a un arquitecte alemany, igual que la dinastia, Friedrich von Gärtner originari de Baviera.

És un edifici que s’inspira en l’arquitectura grega com s’observa en el pòrtic central amb columnes d’ordre dòric, estil relacionat amb la serietat i el frontó que remata l’edifici. Es caracteritza per la proporció, la simetria i la sobrietat decorativa, encara que més que un edifici que volguera recuperar l’art grec, ens trobem amb una interpretació d’un palau classicista, amb tres nivells, un cos central que s’avança cap a la plaça i un acabat amb merlets que més aïna recorden les balustrades. En general, pareix un edifici a mig camí entre el neoclassicisme i el barroc amb notes historicistes com l’ús de les llindes en les finestres en compte d’arcs perquè l’art grec antic no coneixia l’arc. Mentre que la sobrietat i puresa de línies pareixen més influència de l'origen germànic de l'arquitecte.

El palau es troba sobre una elevació i s’hi accedeix per dues escales laterals. Als seus peus es desplega una plaça d’armes amb línies traçades en el paviment. Esta disposició ens parla d’una altra referència, el Palau Senatori de Roma, en la plaça del Campidoglio, obra iniciada per Miquel Àngel i acabada per Giacomo della Porta. A l'interior hi ha dos patis, com l’estructura de les cases clàssiques, tancades al carrer però obertes per darrere per a aconseguir il·luminació i ventilació. S'envolta de jardins, hui d'ús públic, una tradició que es remunta al Barroc i de la qual Versalles n'és el principal exponent.

Grècia s’independitzà de l’imperi Otomà en 1824 en plena època del romanticisme i els revivals històrics, d’ací la selecció de l’estil que buscava entroncar amb eixe passat gloriós de Grècia, d’una Grècia que s’apartava de la seua herència otomana i bizantina per a evocar l'antigor, però no la real sinó la que els europeus del segle XVIII havien imaginat, poblada de deesses en pèplum i herois. Com que Grècia no tenia una família regnant pròpia, es van buscar candidats al llarg d’Europa i finalment va ser la casa Wittelsbach la que s’alçà amb la corona, però els Wittelbach no eren grecs, eren alemanys i no podien considerar-se hereus de Grècia; tanmateix, en aquells anys Alemanya vivia una obsessió per la Grècia clàssica i a través de l'arquitectura es manifestaven i projectaven estos anhels.

El principal arquitecte del neoclàssic alemany Schinkel va fer una proposta encara més atrevida perquè pretenia edificar l’edifici dalt de l’Acròpoli, de manera que el palau s’haguera integrat amb les estructures preexistents del Partenó i de l’Erecteion i el palau haguera tingut un jardí arqueològic molt del gust del paisatgisme anglés. Una decisió atrevida que haguera esborrat la imatge del Partenó. 

Potser no siga el palau d'una monarquia europea més espectacular, però sí que és el que més manifesta el desig de voler ser i arrelar-se a un territori.