HERO DE FAMILY OF THE YEAR, LA POR A FER-SE ADULT

Sona a clixé, però la vida no ens prepara per a la vida adulta. Un dia eres un xiquet sense preocupacions i quan te n’adones et trobes lidiant amb hipoteques, faenes mal pagades i desitjos no satisfets i veus que la vida és una frustració rere una altra fins que acabes per desitjar que als teus veïns els vaja igual de malament. Enfront de la por que provoquen la vida adulta i el pas del temps, la nostàlgia esdevé un refugi, un passat idealitzat o bell on arrecerar-se. Reconéixer les mateixes debilitats no està ben vist, cal fingir sempre davant de la resta, col·locar-se una màscara. Són idees que a voltes pareixen exclusives de la modernitat, amb paradigmes que abans de la revolució industrial no existien, perquè les societats tenien unes altres preocupacions, naturalment. Algú dirà que són problemes d’ofegar-se en gots d’aigua. Hem deixat de córrer davant de les preses, malgrat que els nostres cervells encara no ho han entés.

Este és el significat que hi ha en la lletra de la cançó Hero del grup nord-americà Family of the Year, creat a Los Ángeles l’any 2009 i que combina elements de la música indie amb el folk. La cançó va aparéixer a la pel·lícula Boyhood del 2014 i dirigida per Richard Liklater, que seguia la vida d’una família al llarg de dotze anys i se centrava en els canvis que experimentava i que a més comptava amb la curiositat d’haver-se rodat en anys reals, és a dir entre l’any 2002 i el 2014. El to melancòlic de la cançó casa molt bé a l’hora de centrar l’atenció en els problemes d’algun personatge i crear eixa atmosfera necessària d’arreplegament i de reflexió, que no necessàriament són roïns, la nostàlgia també exerceix la seua funció, però ha de ser una estada temporal, com un hotel on passar un parell de nits i no viure-hi.

La música indie s’ha desenvolupat al marge dels grans segells de productores musicals amb els seus rius de diners que s’inverteixen en promoció, en inundar els mitjans de comunicació i unflar la bambolla d’algun cantant. Molt vinculat a la contracultura americana i la seua concepció de l’autogestió com a alternativa al capitalisme més agressiu, té els seus paral·lels en altres representacions culturals com el cinema i la literatura i va prendre el vol especialment a partir dels anys huitanta com una proposta més alternativa al domini del disco. L’artista gaudeix d’una gran autonomia a l’hora de crear les seues lletres i fer les seues composicions, no està marcat per estudis de mercatècnia, dona més espai a l’experimentació i les seues reproduccions al mateix temps, romanen més properes al públic general, allunyades dels macroconcerts. Però com ha passat sovint amb els moviments underground, a mesura que guanya popularitat, es distancia de les seues idees basals per la pròpia lògica del mercat i del consum de la cultura de masses. La versió folk a més a més, introdueix com un element característic la utilització d’instruments vinculats a la música tradicional nord-americana, per al cas dels Estats Units, com ara la guitarra i el banjo i mantenint eixes lletres de caràcter reflexiu i introspectiu, tot cercant l’essència del porxo de la casa de Louisiana o del ranxo de Nou Mèxic que en el segle XXI beuen prou d'eixa nostàlgia d'un passat aparentment millor.