LA BATALLA DE SAN ROMANO DE PAOLO UCCELLO, L'ÈPICA DE LA VICTÒRIA

En esta pintura observem un gran estol militar: genets, cavalls i infanteria a esquerra i dreta s’enfronten. És una guerra cruel, alguns soldats ja jeuen morts en terra. Els cavalls renillen esperonats i pot ser, espantats. En el centre trobem un home amb un curiós tocat que ha de ser algú important. És qui comanda, és el més individualitzat, és la figura més gran de totes. No hi ha marge de dubtes. Al fons es desplega un paisatge de tossals suaus esguitats d’arbres fruiters ací i allà mentre la batalla continua sobre els bancals. Ningú pensa en els pobres llauradors als quals se’ls llança a perdre la collita? La guerra és així, desconsiderada i sense treva.

L’home del capell, que, per cert, era un turbant molt de moda entre les elits del moment, és Niccolò da Tolentino, un condottiero o cap militar de Florència que dirigí les tropes en contra de les de la ciutat de Siena, al front de les quals hi ha Bernardino della Carda i que ha caigut de la cavalcadura a causa de l'envestida de Tolentino. A la batalla de San Romano que va tindre lloc en 1432 prop de Pisa es va dirimir la rivalitat comercial i política que havien anat covant ambdues repúbliques i la batalla de San Romano va ser el punt i finalitat d’este enfrontament i l’inici de l’esplendor per a Florència i la decadència per a Siena.

La Batalla és una taula pintada amb tremp i forma part d’un gran tríptic narratiu encarregat per la república de Florència per a commemorar la victòria, no en va l’exèrcit de Siena era més gran i més poderós, circumstàncies que afegeixen més èpica al triomf florentí. La va pintar Paolo Uccello, artista de transició entre dos estils que representen dos mons. És un pintor gòtic encara influït pel gòtic internacional en la manera de representar el luxe com comprovem en les armadures que estaven fetes amb plata de veritat, però al mateix temps mostra inquietud per representar la perspectiva que intenta crear en atrevits escorços, com el de les llances i que a voltes resulten un fracàs, com l’home mort o el del cavall que no guarden proporció amb la resta de personatges. El paisatge més que desenvolupar-se en profunditat, ho fa en altura tot i que ha intentat que l’estatura dels personatges del fons siga més petita. El terra està sembrat de llances trencades que ens mostren el dinamisme de l’escena, però que alhora són un truc d’Uccello per a reforçar la sensació de profunditat. Uccello era un visionari per a la seua època, després vindrien Masaccio, Mantegna, Piero della Francesca i per descomptat la santa trinitat de Miquel Àngel, Leonardo i Rafael, però perquè uns volen, altres han de començar a caminar.

Esta pintura es pot contemplar al Museu dels Uffizi de Florència. El altres dos que li fan parella es troben a la National Gallery de Londres i al Museu del Louvre de París. Les tres pintures ens conten diferents moments de la batalla amb un afany narratiu que és molt modern.