ARGO, ELS NORD-AMERICANS SALVEN EL DIA (DESPRÉS D'HAVER-LO ARRUÏNAT)

L’any 1979 va tindre lloc a l’Iran una revolució que acabaria donant el poder als aiatol·làs amb el vistiplau dels Estats Units. Tanmateix, el 4 de novembre del mateix any un grup d’estudiants va prendre per assalt l’ambaixada nord-americana en protesta perquè Jimmy Carter havia donat refugi al deposat shah de Pèrsia Reza Pahlavi. Alguns dels seus treballadors en van fugir i es refugiaren a l’ambaixada del Canadà, i llavors començà un conflicte diplomàtic conegut com a Crisi dels ostatges que va concloure dos mesos més tard el 20 de gener de 1981, tot i que ha condicionat les relacions entre ambdós estats d'aleshores ençà.

El 2012 la pel·lícula Argo dirigida i protagonitzada per Ben Affleck (1972) tracta de l’operació de rescat que va organitzar la CIA. Tony Mendez (1940-2019) membre de la CIA va preparar un operatiu per a rescatar els ostatges fent-los passar per membres de l’equip de producció d’una empresa cinematogràfica canadenca que pretenia rodar a l’Iran algunes escenes d’una pel·lícula d’extraterrestres similar a Star Wars o Star Trek que tan de moda estaven en aquells dies. Anys després el mateix Mendez posà per escrit l’epopeia juntament amb altres memòries de la seua experiència en la CIA en un llibre anomenat The master of disguise que serà la base del guió.

Argo és una nau que solca la galàxia i travessa planetes estranys de de paisatges desèrtics com els de l’altiplà de l’Iran. Durant l’execució, els responsables de la CIA s’adonen que l’operació és molt arriscada i que de descobrir-se els deixaria en una situació encara pitjor, així que tracten de fer-la arrere, però Mendez continua amb la seua idea de dur avant el pla, amb l’ajuda o sense del govern de Washington. Una actitud, la del llop solitari que, per una altra banda, apareix en molts elements de la seua cultura tan individualista.

La pel·lícula explota molts dels estereotips nord-americans perquè no deixa se ser propaganda: els Estats Units es veuen en problemes no se sap ben bé per què, els buròcrates de Washington són uns covards i sols un esperit rebel i lliure, el mite del pioner que va conquerir l’oest amb el seu esforç i la seua persistència, poden salvar el dia. La crítica a la política intervencionista dels Estats Units no hi és, i els iranians apareixen desdibuixats com uns éssers salvatges que no escolten raons, assedegats de venjança, una massa amorfa sense noms ni cognoms, incivilitzada i bàrbara. Tampoc ix ben parat el govern canadenc al qual la pel·lícula li resta bona part del protagonisme i queda reduït a un paper de comparsa dels veïns del sud. És clar que això s’entén millor si se sap que la CIA va participar en el finançament de la pel·lícula. Després de l’era Bush es va aprofitar el mandat d’Obama per a netejar la seua imatge exterior. El final amb la típica persecució també és una llicència hollywoodiana que no tingué equivalent en la realitat.

Per motius obvis, la pel·lícula no es va poder rodar a l'Iran així que les escenes de Teheran corresponen a la ciutat d'Istanbul, ja sabeu que des de fora és tot el mateix. Però és graciós veure la Mesquita Blava de fons com si formara part del paisatge de Teheran.