TOT EL QUE TINC HO DUC AMB MI, SOBRE ADAPTAR-SE AL SISTEMA O SER ENGOLIT PER ELL

Per entendre esta novel·la cal saber que Herta Müller (1953), que va rebre el premi Nobel de literatura l’any 2009, el mateix any que es va publicar la novel·la, és una escriptora en llengua alemanya, però nascuda a Romania, dins de la comunitat dels saxons de Transilvània  o de Siebenbürger, és a dir alemanys que en l’edat mitjana s’hi van instal·lar en este altiplà. Després de la Segona Guerra Mundial i a causa de l’expansionisme nazi ja no foren benvinguts i molts hagueren d’abandonar el país. Per tant, partim del fet que Müller no té cap simpatia cap a l’URSS a la qual acusa d’haver esperonat estes deportacions, que, per una altra part, van vindre bé al govern romanés per a aconseguir l’anhelada homogeneïtzació social. Així les coses, en Tot el que tinc ho duc amb mi ens conta les vivències de Leopold Auberg un jove saxó homosexual de desset anys que és deportat cinc anys a un camp de treball en Ucraïna acusat d'un crim que mai es revela. Per homosexual? Per simpatitzant nazi? Per anticomunista? A partir d'ací ens conta les seues vivències d’una Europa econòmicament deprimida. L’homosexualitat del protagonista a la fi és irrellevant, no juga cap paper en la trama, supose que hi ha alguna cosa de llavat rosa. Tampoc ens conta per què és deportat, se subratlla l’arbitrarietat de les deportacions i a vegades es compara amb les vivències dels camps d’extermini nazis, dins d’esta banalització del nazisme en què vivim i en què tot ens cau bé sempre que la crítica vaja dirigida a la Unió Soviètica, la por a Rússia cal alimentar-la.

Ideologia al marge, es concep com un poema en prosa al llarg de tres-centes pàgines en les quals descobrirem les vivències d’un grup de presoners i com van lidiar amb el tancament, la fam i la relació amb els guàrdies. Alguns acabaran embogint, d’altres moriran i uns altres, com el protagonista sobreviuran. El camp forma un univers propi amb les seues regles, aquells que governen al marge de les institucions, els que intenten rebel·lar-se inútilment, els que aprenen a viure amb el sistema i les seues trampes per a no enfollir, els personatges acaben transitant en la frontera que separa la irracionalitat provocada pel tancament i la lucidesa que portaven quan hi foren duts. Els principals temes que s’hi tracten són la fam, un personatge perenne i la nostàlgia, el desig de tornar a casa, tot i que sa casa no és realment el lloc on voldria anar. Per a mi el més interessant són els capítols finals perquè la història no acaba amb l’alliberament, ens conta la tornada de Leopold a casa i veu com la vida ha continuat sense ell, que la família pràcticament s’ha fet a la idea que no tornaria mai i se sent substituït per un germà menor, això el motiva a anar-se’n de Romania i abraçar la vida heterosexual com una altra manera d’adaptar-se a les regles del sistema per a continuar viu, en una existència que, però, no augura cap mena de felicitat.