FOSCA DE TARCHETTI, LA DUALITAT DE L'AMOR

 Iginio Ugo Tarchetti (1839-1869) fou un escriptor piemontés en llengua italiana que va morir jove a causa de la tisi. A causa dels seus problemes de salut va haver d’abandonar la carrera militar i trobà en la literatura un refugi, escrigué principalment poesia i contes. És un bon representant de la literatura romàntica, amb una tendència cap a la solitud i la malenconia, el món sobrenatural i la parapsicologia, encara que algunes obres seues també mostren elements de denúncia social típics del realisme, tot denunciant les condicions de vida del proletariat, ja en aquells temps Milà començava a despuntar com a focus industrial de la península Itàlica, i en contra del militarisme. Visqué en un moment clau per a Itàlia, en els anys de les revolucions liberals que conformaven a forjar la unitat d’Itàlia al voltant dels Savoia. En Milà entrà en contacte amb els scapiglatti un grup d’escriptors i artistes bohemis que rebutjaven l’estil de vida burgés i denunciaven la cultura oficial italiana per estar carregada d’afectació i mancada d’esperit. Un grup de jóvens rebels inconformistes des de la seua vida petita burgesa. En este grup fins i tot trobaríem en els primers anys al compositor Puccini. En 1869 en morir es va publicar Fosca, obra que va deixar sense acabar i que fou rematada per un amic seu Salvatore Farina.

En Fosca el protagonista és Giorgio, un oficial de l’exèrcit, un alter ego de l’escriptor, que es trasllada a Milà i s’enamora de Clara, una dona casada que viu en el mateix edifici. Estes relacions són truncades quan Giorgio és destinat a una petita població de províncies on coneix Fosca la cosina del seu coronell. Clara i Fosca representen dues personalitats ben diferents, una és bella i alegre, l’altra és lletja i envaïda per això que els habitants del segle XIX denominaven histèrica, ja en vaig parlar un poc en tractar la Boja de la casa de Pérez Galdós. Fosca s’encapritxa ben prompte del protagonista i quan ell tracta de trencar la relació, amenaça de matar-se si l’abandona i llavors queda lligat per l’amenaça psicològica. En el tractament dels personatges hi ha una profunditat més elevada, fet que l’aproxima als novel·listes russos, ja que no sols es deixen dominar per les seues passions com en el romanticisme, sinó que el narrador intenta arribar al moll de l’os de per què actuen com actuen. Però Fosca també apareix com un súcub que drena les energies del protagonista, situació que la vincula encara al romanticisme amb eixa fascinació per les tenebres.

De moltes maneres Fosca simbolitza la unió entre dos mons en un període de canvi fonamental per a Itàlia, entre la fascinació del romanticisme i la necessitat d’apegar-se a la realitat dels naturalistes i el desig de voler explicar el perquè del comportament humà dels positivistes. És clar que les classificacions d’estil són purament arbitràries, un invent que permet als investigadors estudiar millor les obres, i per això no hauria de sorprendre’s quan una narració se’n va i fuig d’eixes cadenes imposades a posteriori. Hauria sigut interessant observar l'evolució d'este escriptor, cap on haguera dut la seua ploma. D'alguna manera els dos personatges femenins encarnen esta dualitat, no sols de caràcter sinó també estilística i social.