UMAMI, LA CASSOLA QUE BULL

 

En la Grande Jatte, Seurat va pintar una plàcida vesprada de diumenge en un parc on es donaven cita tota classe de persones, cadascuna amb el seu propi drama, i que tenen en comú trobar-se en el mateix lloc en el mateix moment. Esta idea seria arreplegada per la literatura en obres com Manhattan Transfer de John Dos Passos o Berlin Alexanerplatz d’Alfred Döblin. A la pel·lícula Umami (Turquia, 2025), adaptació de la britànica Boiling Point del 2021, d’Emre Sahin ens trobem davant del mateix llenç de tres metres, però ara en un restaurant. Una nit de dissabte acudeixen al prestigiós restaurant Umami d’Istanbul tota classe de persones: la parelleta el nòvio de la qual vol prometre’s en matrimoni, el nou-ric que hi va amb la seua família, un famós cuiner televisiu que vol vore la competència, tres rigoristes que intenten provocar la incomoditat del personal amb les seues visions estretes de la religió. Això pel que fa als clients, a l’altra banda de la barra hi ha un personal saturat i cremat, cambrers que esperen alguna cosa millor de la vida, cuiners que creen obres d’art, un encarregat que busca rendibilitzar la inversió, una jove immigrant que ha de lidiar amb cert rebuig, l’escuradora sobrepassada de faena, un ajudant de cuina que no sap conduir la seua ansietat, intoleràncies, al·lèrgies i visions diferents sobre com s’ha de cuinar un bistec i el mestre de cerimònies d’este concert és el protagonista, el xef Sina Bora que no sols ha de dirigir tots els instruments de l’orquestra i digerir les crítiques del públic, sinó també fer front a altres drames que tenen lloc lluny de l’escenari, en els camerinos de casa. La imatge de conjunt és el caos, els nervis, les males paraules, pareix que en qualsevol moment allà es puga desencadenar una batalla campal,  però a la fi amb les postres tot el món està content, encara que tantes tensions acaben passant factura físicament al xef.

Des de fa ja uns quants anys les produccions turques han començat a desembarcar a les nostres costes i aporten la frescor de la novetat que suposa que no siguen nord-americanes. Sincerament, pareixem oques alimentades per a fer foie amb tanta producció dels Estats Units. Alhora mostren una realitat, la turca que és ben diferent de la que podríem imaginar d’un país que malgrat voler ser occidental, situem en Orient. Hui en dia els restaurants han acabat convertint l'acte de cuinar en un art, ja no es cuina, es crea i una necessitat fisiològica com menjar ha sigut elevada a la categoria d’art en un món en el qual els drets laborals són sacrificats en nom de la creació i un munt de xefs amb estrelles i galons es pensen per damunt del bé i del mal mentre tracten malament els seus treballadors. Al mateix temps els preus cada vegada més elevats fan que els comensals naturalment siguen més primmirats amb els diners que gasten, entrant així en un cercle viciós que fa ganes de tornar a la cuina pausada i sense ínfules de grandesa com la de la pel·lícula A foc lent que comentava unes setmanes arrere.